Adeu Eivissa

Sortir a passejar amb les meues petites, té quelcom d’especial.

T’obliga a alentir el pas fins al ritme que permeten les seues petites potes.

Primer les saluden a elles. Després arriba sa xerradeta.

Avui en dia, estar disposat a escoltar, a donar conversa, sembla quasi un valor en desús. A vegades són converses intranscendents. D’altres, històries d’una profunditat difícil de pair.

Però sempre humanes.

Feia dies que no veia el guarda del pàrquing de Via Púnica. Devia tenir uns vuitanta anys i feia molts d’anys que era allà. S’havia guanyat no només l’estimació dels vesins del barri, sinó també la d’un gatet del carrer que el seguia amb devoció i li feia companyia durant les guàrdies nocturnes.

Avui me l’he trobat i, pel seu semblant, he sabut tot d’una que alguna cosa no anava bé. M’ha explicat que la propietat ha venut el pàrquing i que l’havien acomiadat.

Viu a Vila, en un pis de lloguer, i amb tan mala fortuna que la propietària ha decidit apujar-li la renda fins a unes xifres que ell no pot assumir.

—Em sap greu. Pensava que passaria la meua vellesa a aquesta illa meravellosa, però crec que me n’hauré d’anar cap a la Península, on tenc família que em pot acollir.

Veig na Loli i el seu home, una encantadora parella malaguenya resident a Eivissa des de fa molts anys.

Em diuen que s’acaben de jubilar després de tota una vida de nits i matinades de feina perquè no ens faltàs aquell pa artesà acabat de fer.

Els don l’enhorabona, però de seguida veig que aquella no era la notícia que realment em volien donar.

Vivien en una petita casa prop de la seua filla, que amb prou feines havia aconseguit emancipar-se compartint les despeses d’un pis amb el seu home i els dos fills.

Els contractes vencen. Les rendes pugen i pugen, amb efectes dramàtics per a moltes famílies.

Per ajudar la filla, el matrimoni ha decidit tornar al seu poble de naixement on encara conserven una petita casa familiar.

Amb els ulls lluents, em donen una abraçada de comiat.

De l’escala del davant casa surt, com cada matí, na Isabel amb els seus dos cans, que s’aturen en sec en veure’ns.

Fa uns anys que viuen allí. Són una parella jove, amb dues feines i dos cans, intentant construir una vida a Eivissa.

Però avui la seua mirada era diferent. El gest, cansat. Trist.

Després d’un esbós de somriure, gairebé de disculpa, em va preguntar:

—¿Sabes de alguna vivienda en Ibiza? El casero me acaba de comunicar que, cuando venza el contrato, no puede renovármelo a este precio.

Va callar un instant abans d’afegir:

—Me pide casi el doble.

Pujam cap a sa Capelleta, on solem trobar molts d’amics de passeig.

Camí cap a la plaça Reina Sofía, em trob amb en Josu i el seu golden retriever, un exemplar magnífic, a qui estima com si fos un fill.

És un jove madrileny amb una bona plaça com a metge especialista a Eivissa. Sempre m’havia parlat de l’illa amb entusiasme, feliç d’haver deixat el tràfec de la capital.

Però avui no hi havia rastre d’aquell Josu jovial, xerrador i extravertit.

Em va mirar seriosament:

—El mes que viene tengo que marcharme de Ibiza. No puedo plantearme la compra de una vivienda en esta isla.

De tornada cap a casa, baixant per Joan Xicó, em trob amb en Julián. Després d’un divorci gens amistós, va passar tot l’estiu vivint dins una furgoneta.

Ara ha trobat una habitació en un pis compartit amb cinc persones més.

—No hi ha dia que no hi hagi alguna moguda.

Arrib a casa desolat, paint aquestes històries que conviuen entre el luxe i els lluentons que exhibeix l’altra cara d’Eivissa.

I em ve al cap com un mantra:

Solo le pido a Dios

Que lo injusto no me sea indiferente

Solo le pido a Dios

Que el futuro no me sea indiferente

(León Gieco).

Suscríbete para seguir leyendo