Memòria històrica

Ara que el PP i Vox han decidit liquidar la Llei de la Memòria Històrica tot aprofitant la seua majoria absoluta al Parlament de les Illes Balears, pens que no és mal moment per reivindicar l’esmentada memòria, pensant, molt especialment, no en el passat sinó en el futur. No estic especialment versat en la qüestió de la resolució dels conflictes, ni en les estratègies post-conflicte més vàlides, tot i que he tengut la sort d’haver pogut conèixer algunes experiències interessants en aquest sentit. En qualsevol cas, resulta de primer de conflictologia el fet de saber que amagar el passat sota l’estora no serveix absolutament de res. I que, a més, fa caure en el risc de repetir-ne errors. Amagar la brutor sota l’estora la dissimula, però no la liquida, ni, per descomptat, resol cap tipus de problema. Les situacions posttraumàtiques requereixen, en primer lloc i fonamentalment, tractar obertament els temes i netejar les ferides. I tancar-les de la manera més higiènica i sana possible.

Un dels grans problemes que ha tengut la transició a la democràcia a l’Espanya postfranquista ha estat la incapacitat de passar pàgina per part de determinats sectors (i, sobretot, la incapacitat de superar un gruix important de franquisme sociològic que, mig segle després, segueix couejant sense cap tipus de problema en el si de la nostra societat). Aquest franquisme sociològic resulta tan important, encara avui, té tant de pes, que fins i tot en sentències judicials es legitima el règim que va sortir a partir del colp d’estat del 1936. No només no s’ha passat pàgina, sinó que es produeix una mena d’emblanquinament que, en el si de l’Europa democràtica (que és quasi tota), no hi hauria de tenir cap tipus de cabuda. Ni d’espai pensable ni considerable.

Certament, digui el que digui el nostre parlament, es continua treballant, des de la historiografia, en la investigació sobre aquells episodis que, per un motiu o l’altre, encara no acaben d’estar tancats del tot. Així, per exemple, hem pogut assistir, fa ben poc, a la presentació del llibre d’en Pere Carrió sobre el magisteri depurat a les Illes Balears, on se’ns presenten tota una sèrie de casos de mestres que, sense haver comès cap tipus de crim (que no fos el de tenir una ideologia determinada i no amagar-la), varen ser depurats de manera immediata després de l’alçament militar.

Pel que fa a la recollida d’històries de vida, continuu trobant d’allò més interessant l’impacte que encara té, en les generacions de més edat, la guerra civil (malgrat que hagin passat noranta anys des del seu començament). El temps és relatiu, diuen els filòsofs, i la percepció d’aquella guerra maleïda ens ho mostra d’una manera absolutament descarnada. Noranta anys poden ser un segle i mig o una bufada de vent, segons allò que hi hagi passat, i segons la percepció que en quedi en la gent.

Vist en perspectiva, si no s’hagués produït la matança del castell d'Eivissa, portada a terme per gent venguda de Barcelona, hauria pogut arrelar aquí, durant la transició, una facció política conservadora i alhora catalanista/balearista? En una història de bons i dolents, en qualsevol visió maniquea de la nostra història, la pregunta no hi podria entrar, perquè tendríem tothom catalogat i classificat, cosa que ens impediria completament de pensar amb un mínim de sentit crític (absolutament indispensable per a qualsevol historiador que vulgui fer bé la seua feina).

Per cert, i en relació a aquest mateix episodi, tampoc no s’ha aprofundit de manera gaire constant ni tenaç entre els vasos comunicants entre determinats sectors d’un bàndol i de l’altre. (Sí que s’ha fet, per exemple, en casos com el de Xile o, una mica menys, en el de la dictadura argentina). Em referesc, com algun lector ja haurà pogut suposar, als agitadors que avui eren de la FAI i demà de la Falange. Suposadament, no havien de fer un gran esforç mental (ni moral) per passar d’un cantó a l’altre, tenint en compte tots els elements en què coincidien (rebuig de la tradició, rebuig de la identitat de qualsevol de les nacionalitats que integren les Espanyes que no siga estrictament la castellana, antiintel·lectualisme, rebuig de qualsevol tipus d’academicisme basat en el treball i en la indagació científica, especialment si es refereix a àrees com la sociologia o la història, i un llarg etcètera).

En aquest breu espai, m’he limitat a apuntar algunes coses de les que encara couegen, a l’hora de referir-nos a la memòria històrica més recent. Valguin només com a exemple de com és d’important no deixar-la de banda, per tal de no anar cecs davant bona part d’allò que ens envolta.

Suscríbete para seguir leyendo