Els mots perduts

A la memòria de Pepita Escandell, dramaturga, professora i cantant eivissenca.

Des del balcó del davant de Can Vadell, podíem escoltar el carrer com si fos dins casa: l’al·lero dels boixos jugant-hi. Els xumisclos d’una garrida que, entre esglais i crits, reclamava l’atenció del seu blonco, que havia entrat a comprar galetes d’Inca a Ca na Tura. Havia caigut de cul i ella, bela que te bela, tenia a tots els boixos assustrats amb aquella cridarel·la.

En sortir de sa botiga, el blonco va començar a flastomar:

– Me cago en Dena, aquesta xixarel·la pareix bambarrenca; venga aixeca’t que ja n’hi ha prou.

Sa boixa, entre xinglot i xinglot, va tornar en si i quedà embadalida en veure passar un jove, tot pinxo, que venia des cafè des Pereira i de cas barber, deixant al seu pas flaires de tabac pota i del massatge Floïd, d’un aroma intens i mentolat. Es dirigia cap a la caseta del limpiabotes, en Daniel, per donar llustre a les seues sabates noves, que al seu pas ja enlluernaven.

Va fer un escarraino:

—Bon dia, Daniel, que vas bo?

—Més pelat que un jonc, però xavat de veure’t.

Entre els efluvis dels betums i de les tapereres de sa Murada es mesclaven els del pa i els pastissos acabats de treure de l’obrador.

A la cantonada, dues pageses entraven a la botiga de Can Xinxó. Entre aquell desgavell de peces de roba i de retalls, una li deia a l’altra:

A rede fotri nat! Heu vist quins colors per fer-vos un vestit?

Emperò, Maria, què us pensau que som una artista?

Avui, pels carrers de la Marina —ara convertits en un petit parc temàtic— hi deambulen milers de turistes. Ja no hi ha boixos, ni mares, ni vesins. Ni tampoc aquell parlar d’un altre temps, aquell eivissenc tan pur, mots plens de vida i d’ironia. Només en queden mots perduts que a voltes encara em ressonen entre sa Murada i les façanes centenàries.

Suscríbete para seguir leyendo