Keynes i socialdemocràcia

Deia en Churchill que si als vint anys no eres d’esquerres no tenies cor i si als quaranta ho continuaves essent era que no tenies cervell. Jo als vint anys ja em declarava socialdemòcrata, que és com pertànyer a la física quàntica en versió política: ets de dretes i d’esquerres a la vegada, però mai sabràs què diré d’aquí un quart d’hora. És com ser catalanoparlant: o ets espanyol o ets català, però aquestes filigranes constitucionals segons les quals el català -o el gallec o el basc- són llengües espanyoles, jo què voleu que us digui. Si una de les llengües espanyoles -excepte el castellà- fa nosa, se l’amaga a la famosa capsa del gat, tantes vegades evocada pels difusors de la física quàntica, i deim: el català a Ibiza existeix i no existeix a la vegada. Si ho mires, ho contamines, així que mira cap a una altra banda. Això sí, el castellà continua còmodament instal·lat d’acord amb les lleis de Newton (segle XVII): si et cau una poma al cap digue-li «manzana» i no et compliquis la vida. No sigui que tenguis un problema de gravetat.

Tornem a la socialdemocràcia. Jo ho era des de que tenc seny fins ara, que el començ a perdre -totes dos coses igualment opinables. Jo pertany a l’escola de sir John Maynard Keynes, que ni tan sols era economista, ni puta falta que li feia. Ell va inventar això de fotre-li esteroides a l’economia quan tota la resta de coses no funcionen. Alguna cosa bona deu tenir aquesta substància quan, en ple segle XXI, la continuen receptant els metges i la venen a les farmàcies. I és igual de cert que en algun moment s’han de deixar de prendre si no vols patir inflació i algun dèficit. Massa metàfores, potser. Però no sé explicar-ho d’una altra manera.

També us confessaré que, com a seguidor de l’església keynesiana he tengut crisi de fe, cap a la dreta i cap a l’esquerra. Jo respect tothom pel que fa a les seues respectives creences i conviccions. Però digau-me en quin déu creis que tengui els sants collons de dir-te: «Si canvien les circumstàncies, canvio jo». Teniu tot el dret a contradir-me, però Keynes va fer tant o més que el pla Marshall per treure Europa de les ruïnes de la postguerra.

Imaginau-vos que Keynes ressuscita i apareix a Ibiza avui dia: veu la nostra realitat econòmica, i social, veu els assentaments, veu la desaparició de la classe mitjana, veu la realitat de milers de persones que tenen feina i no tenen casa, veu l’explotació de la gent immigrada. Com que Keynes no era exactament abstemi -gaudia del bon vi del xampany- només li hauria faltat comprovar la factura d’alguna terrassa o d’algun xiringuito illenc per afirmar rotundament: «Ja m’agradaria dir-vos que n’hi hauria prou amb esteroides, però em tem que això vostre només s’arreglarà amb la tercera guerra mundial». I la seua afirmació seria plenament rotunda, no circumstancial.

Suscríbete para seguir leyendo