La vergonya a cel obert

Fa més de vint anys que convivim amb una mateixa ferida oberta, i cada dia supura una mica més. A Cala de Bou, mentre els hotels de sempre s’han anat convertint en temples del luxe —amb terrasses des d’on els turistes observen la posta de sol com si fos un espectacle privat—, just a pocs metres hi ha un esquelet de ciment on més d’un centenar de persones malviuen entre rates, fum, ferralla i un risc constant de caure al buit. Ho ha confirmat la Policia Local: insalubritat brutal, un espai perillós tant per a ells com per a naltros (Diario de Ibiza, 1 de maig de 2026).

Aquest contrast és insuportable. Dalt, les copes de cava i les habitacions de preus indecents. A baix, persones que treballen per mantenir aquest teixit econòmic a l’illa i que dormen entre excrements, rates, plàstics i enderrocs. No han arribat aquí de sobte per cap misteriosa fatalitat: són el resultat directe d’anys de negligències institucionals, de desmantellaments com els de Can Rova o sa Joveria, de desallotjaments sense alternativa, de promeses que mai no han passat del titular. S’ha expulsat gent d’un lloc rere l’altre sense oferir cap solució real, i el problema ha anat rodolant fins a quedar encallat en aquest edifici inacabable, símbol perfecte d’una política que mira cap a una altra banda.

Ara bé: mentre aquestes persones visquin aquí —i hi viuran fins que algú amb responsabilitat decideixi actuar amb valentia—, naltros, com a vesins, tenim un deure. No podem convertir-los en enemics. No podem posar el focus en l’esglaó més feble. Hem de conviure-hi, perquè compartim carrer, aire i nit. I aquesta convivència implica dues coses: que ells respectin unes normes bàsiques d’higiene i cura de l’entorn, com qualsevol altre vesí; i que naltros siguem conscients de la magnitud del drama, que no caiguem en la temptació fàcil de criminalitzar-los, que exigim solucions a qui pertoca i no a qui sobreviu.

La situació és alarmant, sí. Però encara seria més alarmant perdre la humanitat. El que passa en aquell edifici no és només un problema urbanístic, ni només una qüestió de seguretat: és un mirall que ens mostra fins a quin punt hem permès que la desigualtat arreli en aquesta illa. I si no som capaços de conviure amb dignitat mentre arriba la solució —i d’exigir-la amb fermesa—, llavors el fracàs serà col·lectiu.

Suscríbete para seguir leyendo