Quina nit la d’aquell dia

Com pot canviar el teu destí de sobte, sense donar-te temps de fer-te a l’impacte de la nova situació?

Tot va començar pocs mesos després del meu naixement a Barcelona, quan m’embarcaren en un dels correus que feien la ruta fins a Eivissa, record que era el Ciudad de Ibiza de la companyia Transmediterránea. La meua família d’acollida va resultar ser la d’uns botiguers establerts al passatge que donava a la plaça del Parc, “Éxitos”, al costat del Central Cinema. Un carrer amb molta vida social, entre la gent que anava al cinema, els boixos corrent pel parc, les pageses baixant a vendre les seues fruites i verdures al Mercat Vell i els vianants que travessaven el carrer per anar al passeig de s’Alamera, que es trobava just al darrere.

Em va costar acostumar-me a la llum de la meua nova casa. Venia d’una ciutat gris, industrial, que vivia d’esquena a la mar. El meu record és quasi en blanc i negre, fins que vaig obrir els ulls als colors d’aquesta illa, on la llum és tan intensa que et fa aclucar els ulls. Els blancs es mesclen amb els ocres de la terra, i els blaus i els turqueses es fonen entre la mar i el cel.

I allà va ser on vaig conèixer la meua família adoptiva. Un dels seus fills va venir a la botiga un dia i un altre, fins que va convèncer els seus pares que m’havien d’adoptar. I aquella tarda ho record bé, varen venir tots a buscar-me i m’acompanyaren a casa seua, un primer pis de la Marina, molt a prop de la plaça del Parc.

Allí vaig viure els anys més feliços de la meua existència, sempre envoltat dels meus dos germans. Notava el seu contacte, les seues carícies, la seua companyia, el seu caliu.

Sonava i tornava a sonar, i com més sonava més feliç em feia:

Quan et tenc al meu costat,

tot està bé.

Em sent bé,

quan estic amb tu.

Oh! Quina nit la d’aquell dia!

Així passaren els anys. Els meus germans ja paraven poc per casa; l’adolescència els tenia molt ocupats, amb mil projectes vitals a punt d’encetar. Però jo no era conscient que, a aquella edat, aquella “malaltia” que patien els podia portar a fer qualsevol disbarat.

Sense avisar, aquella nit el meu germà gran em va portar amb ell a veure la seua al·lota, la seua primera al·lota. Vaig veure tot d’una que estava totalment colat per aquella joveneta. Encara record les seues paraules que no he pogut esborrar:

—Vull fer-te un regal perquè recordis aquesta nit.

M’estava regalant a la seua al·lota. En aquell moment es va trencar l’encanteri que havia viscut durant aquells anys, quan jo era un més de la família, un d’ells, per convertir-me tan sols en un objecte.

Un disc.

Un LP.

Un regal que havia d’immortalitzar aquella nit.

I mentre l’agulla del tocadiscs es posava suaument sobre mi, la cançó tornava a sonar i es produïa de nou l’encís:

Quan et tenc al meu costat,

tot està bé.

Em sent bé,

quan estic amb tu.

Will make me feel alright

You know I feel alright

You know I feel alright

(The Beatles - A Hard Day’s Night).

Suscríbete para seguir leyendo