L’estat feble

Les 200 famílies que manen a Madrid des de fa devers 300 anys i que van col·locant curts de gambals a totes les institucions fent que el regne d’Espanya es vagi assemblant cada vegada més a un estat fallit mantenen uns tics que en demostren la feblesa extrema. Davant l’evidència, costa d’entendre que Catalunya no hagi reemprès el procés d’autodeterminació i reeixit, no tant per mèrits propis com per demèrits de l’adversari.

Des del meu punt de vista, pocs elements mostren més clarament el sentiment de feblesa del nacionalisme espanyol que el fet que existeixi una associació com Hablamos Español, que es dedica a posar el dit a l’ull allà on algú intenta recuperar una llengua minoritzada. O, encara més, quan n’intenta recuperar una de minoritària. Quan els d’HE s’estripen les vestes perquè a Astúries hi ha uns quants voluntariosos que volen impartir classes en asturià o muntar-hi algun mitjà de comunicació o prestar-hi alguna atenció pública. Els pocs milers d’asturianoparlants existents al planeta Terra fan trontollar sense cap tipus de problema el gegant dels 500 milions de parlants. L’Espanya se sent amenaçada perquè un grup d’asturians volen recuperar la seua llengua. Just sembla que arriba l’apocalipsi, amb els seus genets de foc. Això, senzillament, demostra una feblesa extrema per part de l’Estat. O un sentiment de feblesa extrema per part d’aquells que s’hi adhereixen incondicionalment.

Quan els ultranacionalistes espanyols del govern PP-Vox de l’Aragó (nació amb qui vàrem compartir regne, recordem-ho) diuen obertament que volen «alliberar» la Franja de la «imposició» del català (llengua pròpia de la gent de la Franja des de fa devers un mil·lenni, si més no a la part nord), demostren, així mateix, una feblesa extrema. Els milers (no gaires) de catalanoparlants de la Franja faran trontollar la supremacia lingüística del castellà, llengua imposada a l’Aragó? Perilla, el castellà, per mor dels catalanoparlants de la Franja? Perilla, per mor dels (pocs) parlants que queden d’aragonès? Amb la seua actitud, l’extrema dreta i l’extrema Espanya -que vénen a ser la mateixa cosa- demostren la immensa feblesa en la seua psicologia col·lectiva. Segurament perquè no poden concebre ni un Aragó trilingüe ni una Espanya que no descansi exclusivament sobre espatlles castellanes.

Quan els jutges espanyols necessiten imposar quotes de castellà a Catalunya, contra la voluntat de la majoria de pares i mares dels infants que les pateixen, demostren la feblesa immensa de l’Estat, el seu acomplexament, i, al mateix temps, la seua roïndat. Quan el sistema judicial espanyol permet que hi hagi jutges a Euskadi que no saben euskera, que n’hi hagi a Ceuta que no saben àrab o que n’hi hagi a Melilla que no dominen l’amazic, demostra el seu complex d’inferioritat i la seua feblesa (per molt que ells es pensen que ho fan perquè poden, perquè manen i perquè els dóna la punyetera gana).

Tenim moltes més mostres del sentiment d’inferioritat, del complex d’inferioritat, de la feblesa, de les 200 famílies que manen a Espanya fa 300 anys. Tot plegat no és estrany, per allò de l’endogàmia. El que fóra estrany seria que estiguessin sans de la cervellera, que el cap els funcionàs de manera adequada. El normal és que siguin violents perquè arrosseguen un sentiment d’inferioritat (i probablement també un complex de culpa) que els amarga la vida. Del complex de culpa no en tenc dubte, perquè, en principi, tots som bones persones.

Tot això que he mirat d’esbossar serveix, em pens, per entendre una mica la conducta del jutge José Ricardo de Prada, de l’autoanomenada Audiència Nacional espanyola, amb seu a San Fernando de Henares, Madrid. L’esmentat jutge -que també deu arrossegar algun complex important, veient com actua- ha fet anar a Madrid qui fou president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, un home de 95 anys i sense les condicions necessàries per poder fer l’esmentat desplaçament. Perquè la necessitat d’humiliar algú mostrant el poder propi només es dóna per dues circumstàncies: o bé perquè aquest algú pateix algun desajustament psicològic de grans dimensions, o bé perquè intueix -com a mínim ho intueix- que té els peus de fang i que pot caure en el moment menys pensat.