L’heroi de paper

Trescant pels racons d’aquelles capses oblidades i impossiblades, supervivents de mudances i de totes les persones —germans, parelles, fills i fins i tot mascotes, sovint més encertidores que els humans— que han passat per la meua vida. Encara conserv retalls d’algunes cartes de la infància; un sobre rivetejat amb franges blaves i roges, amb un petit avió imprès al costat del meu nom i l’adreça, em va sobtar.

—Mamà, ha arribat carta d’en Mariano?

—No n’he vist cap. Però si en vares rebre una la setmana passada, no?

La meua impaciència, que sempre m’ha acompanyat, es despertava cada vegada que arribaven aquelles missives de l’altre costat de l’Atlàntic, on vivia el nostre cosí Mariano Riera. Era fill d’un cosí germà de ma mare que havia emigrat a l’Uruguai per provar fortuna i que allí, amb els anys, s’hi va casar i establir.

L’estiu anterior ens havia visitat a casa. Ens explicava el seu llarg viatge des de l’Uruguai, a més de deu mil quilòmetres d’Eivissa. Amb la seua jovialitat, el seu parlar suau i melòdic i el seu extraordinari somrís, ens va captivar.

Així vam iniciar una relació epistolar en què quasi cada setmana el meu germà i jo li escrivíem uns mots explicant-li les nostres petites aventures eivissenques, esperant sempre la seua resposta. Aquella era la primera carta que havíem rebut. Potser per això la vaig conservar.

I aquell trosset de paper dentat, que reproduïa en tons rosats la catedral metropolitana de Montevideo —l’església Matriz—, per un moment em va semblar un autèntic heroi.

Un agent especial a qui havien confiat una missió arriscada: travessar aquells deu mil quilòmetres entre duanes, fronteres, estacions de tren i terminals d’aeroport, per portar-nos uns mots a la nostra petita illa. Ell sabia que, des del moment en què li havien humitejat l’esquena i l’havien estampat al sobre, la seua única aventura començava: el seu moment estel·lar, la seua missió.

I com el cuc que es transforma en papallona per fer el seu únic vol, aquell trosset de paper dentat —el meu heroi— es va armar de valor i va emprendre el seu viatge.

No vaig poder fer més que reconèixer els seus mèrits, i com una papallona disseccionada que algú conserva per fer-la eterna, jo al meu heroi li vaig posar nom i el vaig resguardar de qualsevol ensurt.

Va ser el primer segell d’una llarga i pacient col·lecció que continuàrem entre missiva i missiva, i que vam acabar encomanant a tota la colla d’amics, engrescats també per aquesta meravellosa afecció.

Una col·lecció que, amb el pas del temps, vàrem impossiblar i de la qual sempre ens quedarà aquella aura d’aventura i de descobriment, l’ànsia de l’espera per rebre els meus herois.

Aquell exèrcit, que va recórrer tot el món portant-nos mots i somnis, encara avui segueix solcant nous mars i horitzons.

Suscríbete para seguir leyendo