Brava, Sheinbaum!

De la trobada de líders progressistes que el govern espanyol va organitzar a Barcelona fa uns dies, en queda un detall -per mi no menor- per part de la presidenta dels Estats Units Mexicans, Claudia Sheinbaum. La presidenta mexicana, filla de jueus asquenazites de Lituània (el pare) i de Bulgària (la mare), representa el més significatiu d’una de les línies polítiques més destacades de les Amèriques. No va convidar el rei d’Espanya a la seua presa de possessió com a presidenta perquè no s’havia disculpat del paper que el seu regne va tenir en la conquesta d’Amèrica, i concretament dels pobles que, en aquell temps, formaven el que avui és Mèxic. El gest no va passar desapercebut. I, de bon començament, Claudia Sheinbaum es va anar mostrant com una deixeble avantatjada del líder anticolonial Andrés Manuel López Obrador, assot d’espanyolistes irredempts.

A Barcelona, la presidenta de Mèxic va fer un al·legat, entre d’altres drets, a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Des del catalanisme polític se’n va fer una lectura ben destacada, mentre que la resta de la progressia reunida a Barcelona va mirar de fer-la passar desapercebuda. No debades, Sheinbaum es mostrava a favor del dret d’autodeterminació a la capital de l’última nació europea que ha fet un esforç més que significatiu per tal d’exercir-lo. Certament, atenent al capteniment diplomàtic esperable, Sheinbaum no es va referir directament al procés que va culminar el Primer d’Octubre de 2017. Però qualsevol que tengués una mica d’enteniment i de coneixement del medi ho podia interpretar sense gaires dificultats.

El primer ministre espanyol, Pedro Sánchez, va escollir Barcelona com a capital del progressisme global perquè, segurament, dins el regne d’Espanya, no tenia cap opció millor. Certament, quan l’Espanya fa aigües sol mirar d’arrepairar-se a redòs de Barcelona per intentar salvar els mobles. Històricament, la cosa ha anat així i no fa l’efecte que el segle XXI hi hagi operat cap canvi significatiu en aquesta dinàmica secular. Per a Sánchez triar Barcelona tenia diversos avantatges. Per exemple, ajudava a mostrar la ‘Catalunya pacificada’ per la qual malda el PSC, amb més o menys encert. Una Catalunya que, aparentment, ha passat pàgina del Primer d’Octubre i mira d’adaptar-se, si més no políticament, a la pax autonòmica. Reunir els líders progressistes i que no passàs res de mal va en aquesta direcció. També hi ajuda el fet que a Barcelona no hi ha, com sí que abunda a Madrid, una majoria de les elits que s’apuntin a l’extrema dreta o a la dreta més nacionalcatòlica. Tot això, a la capital de Catalunya, és completament residual, però a la d’Espanya té una vitalitat (per a molts) envejable.

Així mateix, el premier espanyol demostrava habilitat política: capitanejava el món anti-Trump, tornava a fer bandera del «no a la guerra», mentre a París el president de França i els primers ministres del Regne Unit, Alemanya i Itàlia miraven de veure què podien fer perquè l’estret d’Ormuz estigui obert i no entrebanqui el flux de petroli cap arreu del món. Segons molts analistes, uns es dedicaven a la propaganda i els altres a intentar solucionar el més gran dels problemes d’avui dia. Perquè, al cap i a la fi, amb la seua sortida endavant a nivell internacional, Sánchez ha tornar a agafar la iniciativa a Espanya, mentre a Vox es freguen les mans pensant en el seu sorpasso particular i els del PP estan cada vegada més desorientats i més mancats d’iniciatives que puguin tenir una mica de ganxo electoral.

L’única pedra a la sabata de tot plegat ha estat l’al·legat de la presidenta mexicana. El fet que Claudia Sheinbaum hagi defensat el dret d’autodeterminació, a la Barcelona de l’autodeterminació, a la capital de Catalunya, l’últim país d’Europa que ha intentat exercir-la, no és banal, ni pot passar de cap de les maneres desapercebut. Ben al contrari, s’omple de significat i confereix un aire nou a la trobada progressista.

Per als que pensen que l’autodeterminació és cosa només de descolonització al món en vies de desenvolupament, recordarem que, a Europa, l’han exercit, en els últims 30 anys, una quinzena de nacions (la majoria amb resultat d’independència nacional; algunes amb d’altres resultats). En les darreres dècades s’ha exercit molt més l’autodeterminació a Europa que no a cap altre continent del món. Oidà més: s’ha exercit més a Europa que a tota la resta del món sumada. Per tant, és una cosa bastant europea, encara que la Unió Europea se’n desentengui. Ja està bé que véngui la senyora Sheinbaum a recordar-nos-ho.

Suscríbete para seguir leyendo