Tornem a construir piràmides

L’afirmació que ‘ja no sabríem construir piràmides’ sovent es repeteix com una metàfora del declivi de les nostres capacitats col·lectives. Tanmateix, n’hi ha prou de rascar una mica per veure que no és certa. Avui disposem de tecnologia, coneixement i organització suficients per aixecar estructures molt més complexes que les de l’antic Egipte. El problema no és tècnic. És, més aviat, polític i social. I potser un dels exemples més clars d’això és el sistema de pensions espanyol.

Espanya sap com construir piràmides. Allò que hem d’aprendre ara és construir una ‘piràmide demogràfica’ que faci viable el sistema públic de pensions. Aquest sistema es basa en un principi senzill: els treballadors i treballadores en actiu financen les prestacions de qui ja s’ha jubilat. No és un fons individual, sinó un pacte intergeneracional. I com tota piràmide, necessita una base sòlida. Si la base s’estreny —menys joves cotitzant— i la cúspide s’eixampla —més persones jubilades vivint més anys—, l’estructura es torna inestable.

Aquí és on entra un dels debats més incòmodes del nostre temps: la immigració. La possibilitat de regularitzar centenars de milers de persones sense papers genera reaccions intenses. Hi ha qui ho percep com una amenaça, una concessió injusta o fins i tot un ‘efecte crida’. Però poques vegades es connecta aquest debat amb la sostenibilitat real del sistema de pensions.

La realitat demogràfica espanyola és difícil d’ignorar. La natalitat fa dècades que es troba en nivells molt baixos, molt per sota del relleu generacional. Cada any neixen menys infants, mentre l’esperança de vida continua augmentant. Això no és un problema ideològic, sinó matemàtic. Sense prou cotitzants, el sistema es tensiona. I no hi ha reforma paramètrica —ni retardar l’edat de jubilació, ni ajustar les prestacions— que per si sola pugui compensar un desequilibri estructural de població.

En aquest context, la immigració no és només una qüestió humanitària o cultural, sinó també econòmica i sistèmica. Regularitzar persones que ja treballen en l’economia submergida significa incorporar-les plenament al sistema: que cotitzin, que consumeixin, que participin en l’economia formal. És, en termes pràctics, eixamplar la base de la piràmide.

Resulta paradoxal que una part de la societat s’escandalitzi davant d’aquestes mesures sense considerar la seva pròpia relació amb el problema. Espanya no té prou fills per sostenir el seu model social, però alhora recela de qui podria contribuir a mantenir-lo. És una tensió evident: es vol preservar l’estat del benestar, però es rebutgen algunes de les condicions necessàries per finançar-lo.

Això no implica que la immigració sigui una solució màgica ni exempta de reptes. La integració, l’accés a una ocupació digna, la cohesió social i la planificació a llarg termini són fonamentals. Però ignorar el seu paper en la sostenibilitat del sistema de pensions és, simplement, tancar els ulls davant d’una part essencial del problema.

Potser la metàfora de les piràmides s’hauria de reformular. No hem perdut la capacitat de construir-les; el que passa és que, en el cas de les pensions, estem intentant sostenir una estructura cada vegada més pesada sobre una base cada vegada més estreta. I davant d’aquesta realitat, les solucions no poden ser només tècniques ni emocionals: també han de ser demogràfiques.

En última instància, el debat no és si volem o no immigració, sinó quin tipus de societat volem sostenir en les pròximes dècades. Perquè les piràmides, antigues o modernes, no es mantenen dretes per inèrcia. Es sostenen perquè algú està disposat a col·locar cada bloc al seu lloc. Això ens conduix a una darrera pregunta: ès important el color de pell, l’idioma o la cultura dels blocs que sostenen la piràmide?

Suscríbete para seguir leyendo