Biodiversitat i economia

Sant Jordi és un sant valent

que va sebre matar sa cuca,

i si el món va malament

Sant Jordi no en té sa culpa.

L’endemà del patró, patró del meu poble, patró de les roses, dels enamorats i dels llibres, no m’he resistit a invocar-lo al principi de l’article. A veure si ell hi pot fer més que nosaltres.

Però més que d’especular sobre si el món va malament o no en general, volia parlar de com va el tema del capital natural i la biodiversitat. Amb Marcos Eguiguren i Erola Palau de la BSM-UPF hem presentat fa poc un estudi sobre la biodiversitat des del punt de vista de l’economia i l’empresa. És un tema que no s’ha tractat prou des de l’economia, com si fossin dos mons separats, quan no ho són. I crec que és un tema molt rellevant a Ibiza i al litoral en general, perquè l’economia turística és especialment depenent de l’entorn.

La naturalesa és un actiu, el capital natural. Els ecosistemes proveeixen béns i serveis sense els quals no hi podria haver activitat econòmica ni vida humana. Primer, recursos naturals, com aigua, fusta, combustibles, aliments, etc. que són inputs bàsics. A més, els ecosistemes proveeixen de serveis recreatius que també tenen valor de mercat, però que aquest valor moltes vegades no està reconegut amb un preu de mercat, perquè hi ha externalitats, béns públics i béns comunals que es fan malbé per la congestió i l’excés d’ús. Finalment, hi ha els serveis ecosistèmics, com la regulació natural de la temperatura o els vents, la pol·linització, el control de l’erosió i la qualitat del sol, etc. En definitiva, entendre que el capital natural és un actiu n’exigeix una gestió adequada.

La gestió del capital natural és un tema important a escala europea. La Unió ha aprovat un reglament de restauració de la natura, que ara està el tràmit d’adaptació, desenvolupament i aplicació, pels estats. El reglament té objectius ambiciosos: restaurar un 30% d’espais degradats pel 2030 i un 90% pel 2050, mitjançant plans nacionals de restauració. Es planteja invertir entre 6.000 i 8.000 milions d’euros cada any durant molts d’anys. No tot són fons nous, hi ha diners que ja s’estan invertint en diferents àmbits. I és un esforç que implica a totes les administracions des de la Comissió Europea a l’ajuntament més petit i que a més ha de mobilitzar, de manera significativa, capital privat.

L’altre dia, parlant d’aquest tema, posava el cas del Llobregat i les platges del Prat. Quan jo vaig arribar a Barcelona, a meitats dels anys 80, el riu Llobregat era una claveguera a cel obert. Literalment, una claveguera que rebia aigües fecals de les poblacions de l’entorn i una claveguera que rebia abocaments industrials de les empreses d’un dels districtes industrials més importants del Sud d’Europa. La platja del Prat, a la desembocadura del riu, era una platja tan contaminada que el bany estava prohibit, i si a algú se li hagués acudit saltar-se la prohibició i banyar-s’hi, no hauria acabat bé. 40 anys després, la situació és molt diferent, s’han fet depuradores, s’han regulat els abocaments i s’han millorat les infraestructures. Ara els últims 40 km de riu i les platges del Delta són un dels pulmons de la metròpoli i ho són enmig d’un espai molt dens i molt complicat —autopistes, vies de tren, el port, l’aeroport, molta indústria i un espai agrícola.

Queda molt per fer, però el cas del Llobregat demostra com es poden regenerar els ecosistemes i els espais naturals. I sobretot, demostra l’impacte de la recuperació dels espais sobre la qualitat de vida de la població. Es podria dir que d’alguna manera la recuperació recent dels espais del Llobregat evoca les idees de Le Corbusier, Sert i Torres Clavé al Pla Macià dels anys de la República. Aquests tres arquitectes planejaven una “ciutat de repòs i vacances” al Delta del Llobregat perquè els treballadors tenguessin un lloc on gaudir de la natura, el sol i el mar de forma higiènica i econòmica. Una franja costanera de 8 quilòmetres entre Gavà i Viladecans que seria el contrapunt a la densa i industrial Barcelona. El projecte volia “habitar la natura” respectant les pinedes i les dunes i democratitzant l’accés a l’estiueig i el lleure. Com tantes altres coses, la guerra i la dictadura va acabar amb totes aquelles idees.

En canvi, les platges i els espais naturals d’Ibiza estan més brutes i més congestionades que quan jo me’n vaig anar a estudiar a mitjan dels anys 80. Al contrari de la idea de Sert i Torres Clavé de democratitzar, a Ibiza molts espais s’han privatitzat i hom té la impressió que els sous serveixen per fer —o per desfer— a voluntat. Però resulta que tenim les lleis, tenim la renda i tenim el coneixement perquè això no sigui així. Si tenim les platges i els espais naturals mal gestionats, empitjorant en lloc de millorant, ha de ser perquè a una part significativa de la societat ja li està bé. Ja ho trobarem.

Suscríbete para seguir leyendo