«Jo no tenc problemes d’habitatge»

No sé de què es queixa la gent. De veres. Ho dic amb tota la tranquil·litat que provoca contemplar la posta de sol des del meu àtic, a la zona més exclusiva de Vila, amb vistes panoràmiques, jacuzzi, i una terrassa tan gran que, si volgués, podria fer-hi una rave -però sense molèsties, clar, que aquí som gent civilitzada. Quan va passar allò de la covid em vaig traslladar a la meua segona residència, al nord de l’illa i en ple camp, perquè no suportava aquell enclaustrament. Qui no troba solucions és perquè no vol. Vaja, que no tenc problemes d’habitatge. Ho dic sovent, quasi com un mantra, mentre els meus tres robots aspiradors fan la seua feina en silenci. La vida, si un sap organitzar-se, és ben senzilla. És qüestió de prioritats. Si la gent no pot pagar un lloguer de 4.000 euros al mes per un estudi compartit sense finestres... Bé, potser és que no han sentit a parlar de la cultura de l’esforç o perquè algun prejudici ideològic els fa renegar de l’«España que madruga».

A més, Eivissa està millor que mai. Plena de vida, de luxe, de gent guapa. Tot funciona... més o menys, llevat de vuit o nou detalls sense importància.

Per exemple, l’altre dia vaig tenir un petit ensurt. Res greu. Una molèstia al pit, una asenada. Vaig pensar: «Anem al centre de salut, que per això hi és, i per això pag la majoria dels meus impostos». Però resulta que m’havia d’esperar com a quatre hores a Urgències per manca de metges. Pel que sembla, molts no poden permetre’s viure aquí. Aquesta gent potser en saben molt de curar gent, però pel que fa a administrar les seues finances… Bé, deixem-ho anar.

Vaig pensar: «No passa res, anem directament a Can Misses». Allà sí que hi deu haver algú. Però tampoc. El doble de temps d’espera, serveis sota mínims... Sembla que els sanitaris també necessiten un lloc on viure. Qui ho hauria dit.

Dies després, em van entrar a roba a ca meua. Una cosa molt estranya, perquè aquí tot és seguretat i exclusivitat. Vaig cridar la policia. O ho vaig intentar. Perquè no n’hi havia prou. Ni torns coberts. Ni patrulles disponibles. Sembla que els policies també volen un sostre assequible. Quina mania, aquesta gent. Miraculosament van detenir tres mesos després als culpables. El judici va per llarg, per no sé quin problema de manca de personal als jutjats, relacionat amb el tema de l’habitatge. I dic jo: que tendrà a veure la gimnàstica amb la magnèsia? Bé, ells s’ho perden.

També vaig tenir un embolic amb uns papers. Una gestió senzilla, d’aquestes que es resolen en un moment a la Seguretat Social, a Trànsit, a Casa del Mar o a la delegació a Eivissa d’alguna conselleria del Govern de les Illes Balears. Idò no. Cites impossibles, oficines saturades, funcionaris desapareguts. O millor dit, desplaçats. Fora de l’illa. Perquè, sorpresa: tampoc poden viure aquí.

Un altre dia se’m va espanyar l’aire condicionat. Una tragèdia, sobretot en ple agost. Vaig cridar un tècnic. O un electricista. O un fontaner. O qualsevol persona amb eines i ganes de treballar. Però res. Ningú disponible. O millor dit, ningú resident. Perquè els que hi havia, ja no hi són. Resulta que els de la working class ja no es conformen a viure a una habitació, davall d’un pont o a una autocaravana. Encara pensaré que això de la gent malcriada és una plaga encara pitjor que la covid. Així que aquí estic, al meu àtic, suant en silenci, esperant que algú, qualsevol dia, pugui venir a arre-glar-ho. Mirant la ciutat. Què polida és Dalt Vila. A banda d’això, com us explicava al principi, no tenc problemes d’habitatge. Només petits inconvenients. Detalls sense importància. Coses que passen quan una illa es converteix en un lloc on només es pot viure còmodament si no necessites ningú més.

Suscríbete para seguir leyendo