Eivissa i Formentera al Senat: 30 anys

«Que va ser un 3 de març (de 1.996) quan això va començar»... (parafrasejant la cançó Pàgines enrere d’Aires Formenterencs). Idò sí, han passat 30 anys, però això no pretén ser un escrit nostàlgic, però sí de record i reconeixement a totes aquelles persones que varen tenir la iniciativa d’arribar a acords, de dialogar i de tenir visió de futur amb l’entesa entre les forces progressistes i d’esquerres. A partir de llavors, han estat moltes les experiències que ha permès als progressistes governar bona part de les Institucions de les nostres illes. A Eivissa, a Formentera i al conjunt de les Illes Balears. Amb encerts i errades, sense cap dubte. Però amb un objectiu comú de mirar sempre per l’interès general respecte a unes illes fràgils territorial, social i culturalment.

I avui, segueix més viu que mai aquell esperit unitari, no només perquè tenim l’actual senador, Juanjo Ferrer (i en uns mesos la formenterera Neus Massanet), sinó perquè ens continua unint bona part dels principis que inspiraren la candidatura de 1.996 al Senat. Fou una Agrupació d’electors, amb el suport de les 5 forces d’esquerres d’aquell temps: PSOE, EU, Els Verds, ENE i ERC, però també de moltíssima gent independent que va donar suport al projecte i aconseguí mobilitzar a una ciutadania bastant cansada de la dreta més cacic de les illes. I en 1996, contra tot pronòstic, guanyam al Senat, per primera vegada en la història democràtica. Quan a l’Estat guanyà el PP amb José María Aznar, resulta que a Eivissa i Formentera la victòria al Senat amb 11 punts de diferència sobre l’altra candidatura, la del PP, va ser una premonició de tot el que vendria després. Vaig tenir l’honor de representar aquella candidatura, amb el company i amic formenterer Isidor Torres. No vull deixar de mencionar experiències prèvies que van ser la llavor, com la d’Isidor Marí l’any 1979, candidat al Senat pel Bloc autonomista.

Seria impossible nomenar tota la gent que desinteressadament va remar per aconseguir que l’escó al Senat per primera vegada fos progressista. Isidor Torres fou per mi més que la suplència al Senat, posant seny, seguretat i convicció a tot el que fèiem. Però no puc deixar de mencionar a aquells que ja no hi són i que per mi van ser un gran puntal: l’estimat Miquel Ramón, només ell sap el que lluitar perquè la cosa anàs bé (no oblidaré mai la corbata que es va plantar per anar a la meva presa de possessió al Senat, amb una espècie d’orgull de pare); el meu amic José Manuel Piña (que va guardar el secret de la meva candidatura durant 48 hores, i després se’n va emportar una petita esbroncada per no haver publicat la «primícia» al diari que treballava); i el suport de tants amics i amigues del teatre, de l’advocacia, del poble sahrauí i d’altres entitats amb qui participava. També ens deixaren prematurament, Vicent Tur ‘Fluixà’, Pere Ribes de Sant Jordi o Xavi Álvarez del GOB de Formentera.

En aquests records més personals, he de mencionar el suport familiar, el meu germà Armando, que ja no hi és i que justament complia anys el 3 de març, a Josep Maria, sempre animant, tot ho veia possible; a Norma i a les meves nebodes, col·laboradores necessàries amb el que fos: comprar bunyols, portar flors, ensobrar. I mira per on, el representant legal de la candidatura, va acabar essent el «meu» Julián (quines voltes dona la vida). De vegades crec que ens podia més les ganes que la «professionalitat». Però potser part de l’èxit també provenia del gran voluntarisme.

L’adversari polític ens va menysprear dient que tot això era un experiment, una gàbia de grills, una «ensaladilla russa»; idò bé, se’ls va indigestar, perquè després del 96, arribà la victòria al Consell Insular d’Eivissa i Formentera en 1.999. Però aquesta és una altra història.

I ara estam en 2026, amb un debat interessant sobre el futur de l’esquerra, de les unions o desunions... I jo seguesc pensant el mateix: l’esquerra és plural, perquè ho és la societat, però hem de ser capaços de veure que una excessiva fragmentació electoral ens perjudica. I s’obren nous reptes, principalment el de l’habitatge, la migració, la massificació, la pau i estic convençuda que només des de l’esquerra donarem una resposta justa i solidària. Davant els discursos d’odi, de la crispació permanent, de menyspreu al diferent, de la confrontació gratuïta, es fa més necessària que mai, respostes conjuntes, contundents: més igualtat, més solidaritat i més justícia social.

Pilar Costa Serra és exsenadora per Eivissa i Formentera (1996–1999)

Suscríbete para seguir leyendo