Història d’una migrant

Primer van emigrar uns familiars per «examinar el terreny». La seua conclusió era que allí no eren tot flors i violes, però valia la pena córrer el risc perquè les possibilitats de trobar un futur millor eren reals. Així que la resta de la família va decidir fer les maletes. Papers, els mínims. Al cap i a la fi, el millor tràmit migratori és que al lloc on vagis necessitin gent disposada a guanyar-se el jornal honradament. La nostra protagonista era tot just una al·lota, molt religiosa, i sovent es cobria el cap. L’idioma del lloc de destinació era diferent del seu habitual, però ella va fer el millor esforç, perquè la seua feina tenia relació amb la telefonia. Li va agradar, perquè d’allà on venia era quasi impensable que les dones treballassin fora de ca seua. Es va trobar en un nou món amb un nivell de vida millor, ple d’innovacions tecnològiques, de llibertat de pensament, de possibilitats d’oci increïbles. Un colp de fortuna va provocar que, després de pocs anys, tota la família pogués tornar al seu lloc d’origen. Tothom es va sentir feliç per aquell fet, excepte ella, que va perdre l’estatus de drets, llibertat i autonomia del qual havia gaudit durant un temps.

Podria ser perfectament la història de qualsevol dona immigrant arribada a Eivissa actualment, però no és el cas. Es deia Francisca Guasch Noguera. Era la meua güela materna, emigrada a Santa Fe (Argentina) l’any 1918. Va treballar a una centraleta telefònica on les cridades es passaven endollant i desendollant «clavijas». A Eivissa tot just va poder anar un parell d’anys a una cosa semblant a una escola, però en retornar a Eivissa ja parlava, a més del català d'Eivissa, l’espanyol d’l’Argentina. Es va casar, va tenir tres filles i un fill. Per culpa d’una de’elles vaig néixer jo.

La meua güela va viure molts anys, va poder arribar a conèixer alguns dels seus besnets, encara que no a tots. Assumeixo la responsabilitat d’haver fet massa tard perquè arribàs a conèixer la meua filla, 50% argentina, cosa que l’hagués fet ben feliç. No som creient, però sovent fantasieig amb la idea que potser sí que n’ha tengut notícies. De la mateixa manera que també li agradaria saber que, inspirat en la seua vida, faig tot el possible per tractar els immigrants -amb independència de la seua situació administrativa- de la mateixa manera que la van tractar a ella a l’Argentina.

A causa de l’anunci de la regularització de 500.000 immigrants a Espanya, han sortit les veus de sempre tot alarmant de l’ "efecte crida" que això provocarà. A mi l’únic efecte que em provoca és pensar que criden massa. Els mateixos que deien que a Eivissa hi cabia tot -parlam de fer caixa- coincideixen sospitosament amb els que diuen que a Eivissa no hi cap tothom.

No és incorrecte recordar la limitació geogràfica d'Eivissa. Però més important seria que els eivissencs donàssim més espai a la memòria per recordar el nostre passat com a terra d’emigrants.

Suscríbete para seguir leyendo