Què en diuen, els grenlandesos?

Aquestes setmanes passades el revol internacional ha estat majúscul: després de mesos preparant-ho, amb forta infiltració dins el règim veneçolà, l’exèrcit americà, sota les ordres de Donald Trump i sense passar pel Congrés dels Estats Units, capturava Nicolàs Maduro, president (fins aleshores) de Veneçuela. Com que l’operació li va sortir bé -aparentment en molts sentits-, el president dels Estats Units es va llançar a la piscina, com d’habitud, i va començar a despotricar contra Colòmbia, per exemple, tot afirmant que “està malalta” (en un llenguatge que ens recorda altres etapes de la Història, d’infaust record). I també va reiterar, puix que ja n’havia parlat abans, d’una possible (i per a ell sembla que desitjable) annexió de Grenlàndia.

A la qüestió veneçolana, els comentaris han estat d’allò més de trepitjar ous que havíem vist en molt de temps. La Unió Europea ha respost amb cautela. A la resta, hi ha hagut algunes crítiques amb la boca petita. I la nova presidenta veneçolana n’ha donat una de calç i una altra d’arena: d’una banda ha qualificat Maduro i la seua dona d’“herois”, però de l’altra s’ha posat a disposició per “col·laborar amb els Estats Units” de cara a una sortida adequada de la crisi actual. Per la seua banda, Trump ha amenaçat Delcy Rodríguez amb la possibilitat que li passin “coses pitjors” que a Maduro, però, d’altra banda, ha deixat amb el cul a l’aire l’oposició veneçolana representada per la premi Nobel Corina Machado o pel suposat president electe (que es reclama guanyador de les passades eleccions), Edmundo González Urrutia. A ambdós Trump els descarta “perquè no tenen el control de l’exèrcit”. Com apuntava Alfred Bosch, amb el cas de la premi Nobel potser també hi ha la rascadeta de considerar que se’l mereixia ell (Trump) i no ella. Però bé, tot arribarà.

En la qüestió de la possible annexió de Grenlàndia als Estats Units d’Amèrica, confessadament desitjada per Donald Trump, la Unió Europea ha estat més clara. En declaració oficial, la UE apel·la a la “integritat dels estats” i defensa la pertinença de Grenlàndia a Dinamarca. No hi apareix per enlloc cap referència a la voluntat dels grenlandesos, que, apel·lant al dret d’autodeterminació dels pobles, hauria de constituir l’element fonamental per decidir-ne la pertinença (o no).

Segons els resultats electorals de les últimes eleccions (i d’altres consultes realitzades anteriorment), sembla ser que els grenlandesos no estan gaire per això de la “integritat territorial” dels estats actuals. El primer i el segon partit de Grenlàndia són favorables a la independència del país. Els que volen continuar sent part del regne de Dinamarca constitueixen una exigua minoria al parlament grenlandès. De fet, avui, Grenlàndia és gairebé un estat independent. És part de Dinamarca però no forma part de la Unió Europea ni de l’Espai Schengen. A Grenlàndia, Dinamarca només té la competència en l’exèrcit i les relacions exteriors. Totes les altres competències són del govern grenlandès, radicat a Nuuk, capital de Grenlàndia.

També s’ha de dir que els grenlandesos tampoc no han demostrat ni la més mínima intenció de passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica. Tot apunta, d’acord amb els resultats de les eleccions democràtiques, que allò a què aspiren la majoria dels grenlandesos és a regir-se per si mateixos, i no a formar part de Dinamarca o dels Estats Units.

Crec que la Unió Europea faria bé, a l’hora de pronunciar-se sobre la qüestió, de no obviar tots aquests fets, en comptes d’apel·lar a una asèptica defensa de la “integritat territorial” dels seus estats membres. Al cap i a la fi, i d’acord amb el dret internacional (ara que se’n parla tant), la decisió sobre què hagi de ser Grenlàndia en el futur, i sobre quines relacions hagi de tenir amb d’altres estats, correspon, exclusivament, als grenlandesos. Fa dos anys, vaig prendre unes quantes notes d’una conferència de Pele Broberg, ministre d’exteriors de Grenlàndia, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Broberg va recordar que en inuit no existeixen els termes “colònia” ni “colonització”, que el colonialisme ocorre quan “dues cultures xoquen i una és més poderosa que no l’altra” i va mostrar-se contrari a haver de votar la independència. “En qualsevol cas, per ser legítimament part del regne de Dinamarca, hauríem d’haver votat que volem ser danesos”. El ministre Broberg, a la vida civil pilot d’Scandinavian Air, va acabar demanant-se: “en una època en què rebutjam la guerra, per què és tan difícil usar la democràcia?”.

Suscríbete para seguir leyendo