Focs de Sant Joan

Quan els carrers de la Marina s’omplien de boixes i boixos jugant pels carrerons, la nostra petita ciutat encara no havia despertat d’aquell malson. Rècords d’arribades, de guanys i de merda, any rere any.

I ara, els milers de persones que els megacreuers vomiten sense escrúpols per les passarel·les cap a les esplanades de ciment des Botafoc han sepultat per sempre la que un dia havia estat la nostra platja des Duros.

La idíl·lica ruta de migjorn s’ha convertit ara en una tediosa autopista de llanxes i iots de luxe. Una competició de mal gust i ostentació per deixar-se veure en les escasses onze milles nàutiques que separen Ibiza de Formentera. Aquesta invasió ha obligat els clàssics llaüts eivissencs a cercar rutes alternatives per evitar el perill de ser abordats per algun d’aquests descerebrats.

La nostra era l’illa de la mesura, on el tempo era lent, humà; on les cases creixien com els nius als taulats; on la gent del camp i de la mar se sentia orgullosa del que feia, del que era, d’una vida sacrificada però honesta.

Una illa que no coneixia classes socials, on els senyors es mesclaven amb els pagesos i els mariners als cafès i als clubs socials sense més afany que una conversa animada o compartir una afició.

Ara s’ha convertit en l’illa dels excessos i ja res ens sorprèn: ni els tiquets dels restaurants, dels beach clubs, de les discoteques i dels locals de moda, tots ells concebuts per a un públic elitista. Els eivissencs sobram a n’aquesta illa. El preu del lloguer d’una senzilla habitació és indecent i el de venda d’habitatge ja es mou en set xifres.

Les grans viles i palaus, enjardinats amb plantes tropicals i piscines olímpiques que es buiden i omplin al caprici dels propietaris sense escrúpols contrasten amb la vida d’aquells que els serveixen: mà d’obra de temporada que ha de viure en barraques, assentaments de xaboles, caravanes o directament dins els vehicles. Bevem aigua dessalada i portam els residus en vaixell a Mallorca.

Davant tant de despropòsit, enyor la senzillesa de la vida als barris de no fa tants d’anys, quan, a les portes de l’estiu, a les cuines es coïen els macarrons amb el xarop de llet amb llimó i canyella, impregnant tota la casa d’aquella aroma que anunciava l’arribada de l’estiu i, amb ell, un dels postres més desitjats: els macarrons de Sant Joan.

El barri es mobilitzava, tots a una. Primer preparàvem unes caixes de sabates com a urnes improvisades per fer la recol·lecta. Una vegada reunides unes quantes monedes, anàvem a la llibreria de Can Verdera a comprar paper de seda, pasta blanca i cordó de cànem i sortíem cap a la ferreteria de Can Paco Lleig a per les punxes i claus.

Els majors, tisores a les mans, retallaven les banderetes de colors que els petits després empastifàvem amb pasteta per enganxar-les al cordó que esteníem baix la porxada de casa. Mentre s’assecaven, seguíem jugant pel barri: a la pilota, a pico, zorro, teide o a baletes.

Els foguerons eren figures improvisades que col·locàvem al damunt d’un templet fet de caixes de fusta folrades amb paper d’embalatge. Després penjàvem els milers de banderetes que vestien el nostre trosset de carrer i ja estava tot a punt per la nit de Sant Joan. Nit de fumassa de bombetes i petards i d’emoció compartida per tot el barri en veure com aquell foc purificador s’emportava tots els mals averanys.

I tal volta és això el que necessitam: una bona foguera que s’endugui tota l’arrogància i la prepotència que ens envolta i ens torni una mica de seny i la humilitat dels nostres ancestres.

Suscríbete para seguir leyendo