Coca amb sobrassada

Ahir va fer el primer dia tardorenc, després de les danas —cada vegada més intenses i descontrolades.

Diluvis que han fet córrer torrents, torrenteres, carrers i avingudes, tots buscant el port per poder desaiguar.

Tancs de tempestes inoperants; autovies i túnels inundats. Tot, després d’un estiu extremadament calorós, que semblava no tenir final.

Primers passeigs pel bosc, que ha begut abastament durant aquests dies i vol recuperar el seu verdor d’antany i la seua fragància. Les voreres i els bancals de pedra morta, plenes d’esparregueres, ens guien pel camí.

Els pixacans taten, fent de bromeig del que, d’aquí a uns dies, vindrà. Temps de pebrassos i vi pagès, acabada la verema; temps de xemeneia i sobrassada torrada.

Surt la majora d’una casa pagesa amb el seu vestit de feina, gris motejat; un davantal i un capell ample; per ocupar-se del seu hortet. Les seues mans fermes i tendres alhora, cuiden de les albergínies i pebreres, que li donen color a la terra.

La seua imatge em porta al record de les tardors de la nostra infantesa, per terres josepines, a una finca del camp eivissenc, on na Maria ens rebia a ca seua, sempre amb el seu somriure natural, no impostat; aquell que encén la cara sencera, que surt del cor abans que del cap.

Era una casa pagesa amb un porxet d’arcs, que donava accés central al porxo i lateral a la cuina. La cuina era una gran sala amb la xemeneia al fons, envoltada de pedrissos — bancs correguts de pedra sempre plens de vida. L’estança tenia dos espais: el del foc, on la família i els convidats es reunien, i el de cuinar, amb una pedra en dos fornells. En un racó, el forn de pa, adossat a la paret de la cuina cap a l’exterior, rodó i antic —un enginy heretat del temps dels musulmans.

Foc i caliu, na Maria amb la massa enfarinada entre les seues mans, mentre naltros, garrits vileros, ens volíem empastifar i gaudir de l’espectacle.

La delicadesa d’aquelles destres mans donant-li vida a la massa inert que hores després, reposant al taulell, tapada amb un caramàs, com si fos a la UCI, prenia cos i ja estava a punt per ser introduïda al forn. Però abans, amb una mirada còmplice, amb els retalls de la massa sobrant del pa, es materialitzava l’encís, donant forma a unes petites coques que tenyia amb el roig d’una bona sobrassada. No qualsevol: la de casa, eivissenca, amb el seu punt de greix, de carn i d’espècies.

Veure treure del forn aquelles petites delícies, ensumant la seua aroma inconfusible —la de les coques de sobrassada de na Maria— que omplia tota la cuina i que avui, de nou, amb les pluges de tardor, tornen al meu cap, al meu cor, com si encara fossin a punt de sortir del forn.

Suscríbete para seguir leyendo