Uns mitjons i les cambreres del Kiwi

(A Joana Llobet que ja no pren cafè)

Cau el novembre sense pressa i escassíssimes esperances quan tots ja sabem que no hi ha res a fer i l’apocalipsi és un fet tan irreversible com l’obra d’un canalla, un corrupte i una cretina organitzant a la capital, quina capital?, qualsevol capital, l’espectacle de la putrefacció i de la merda. Mentre, mentre això passa, les coses, els sentiments de les coses són diferents a l’interior, a la terrassa de Can Kiwi. A primeríssima hora del matí desdejuni tranquil, suc de taronja, ‘cappuccino’ i les cambreres del lloc esmentat, seducció i atractiu total, qualifiquen de manera excel·lent els mitjons que aquell dia un servidor portava i no de forma discreta. Uns mitjons tecnicolor a l’estil de la Metro anys cinquanta, barreja de Tom i Jerry, Blancaneu, Dumbo i Superman, tot alhora i en perfecta combinació d’estils i forma de vestir uns peus molt cansats de tant caminar per aquest món ara mateix tristíssim, difunt com el ‘blues’ aquell de tota la vida. Començar el dia entre elogis d’al·lotes potents és suggerent i notable, coratjós i fins al punt de renovar, o quasi, la fe en la vida malgrat el desastre quotidià i que demà passat o qualsevol cap de setmana ens devorarà per sempre més. Alegria i felicitat de dones amables al llarg d’unes hores transparents, clares com un vers de Sagarra, lluminoses com un migdia d’estiu, sensuals com un film de François Truffaut. Llavors passades les seqüències de l’esmorzar, lectura de periòdics -aconsellaria no llegir premsa, és depressiu i quasi desesperat- i la conversa amb amics i coneguts, la realitat, l’altra realitat, la vertadera i desestabilitzadora omple, vol omplir, la resta de la jornada marcada per alguns professionals de la política decidits a muntar l’espectacle de la claveguera, el fang i la misèria per tot arreu fins a embrutar-nos a tots excepte Miguel Ángel Rodríguez, cap de premsa de la Senyora, ell ja va néixer brut i dolent. Es clausura el matí amb la visita de Joana Llobet, aquesta dona sempre té coses a contar. Nota final, sempre tenim la possibilitat de tornar a llegir ‘El quadern gris’. Pla reconforta.

Suscríbete para seguir leyendo