Els fets des Castell

Diumenge em vaig despertar amb els primers raigs de llum que entraven per una petita obertura de la gran sala del Castell on ens tenien reclosos. Semblava que estigués vivint un malson. Després del colp d’estat al poder legítim que havia perpetrat el mes de juliol el ban rebel, un mes després, el ban republicà desembarcà a Eivissa i es va fer amb el control de la plaça. Els primers dies de setembre, una columna d’uns cinc-cents milicians anarquistes arribats de Barcelona varen crear un vertader caos, assassinant i empresonant centenars d’eivissencs i instal·lant a Vila un clima de por i terror.

Jo em trobava a casa dels meus pares a Benimussa, Sant Josep, on m’havia traslladat des de Vila junt amb la meua dona Agnès, quan les coses s’havien començat a complicar. Era professor a l’institut de Dalt Vila, i, encara que no militàs en cap partit polític, la meua posició, la meua forta amistat amb el capellà de Sant Josep i, segurament, alguna vella enveja, varen fer que em denunciassin al Comitè de Milícies de Vila i, a mitjanit, em tragueren de casa per portar-me pres al Castell.

En aquella gran sala, ens tenien amuntegades més de dues-centes persones, tirats per terra, bruts, i amb poc més que uns rosegons de pa i una mica d’aigua al dia. Portàvem ja unes quantes setmanes tancats i els milicians cada vegada estaven més inquiets. La fallida “reconquista” de Mallorca per les tropes republicanes i les notícies dels moviments de tropes del ban rebel feien que els nervis estiguessin a flor de pell i que l’ocupació d’Eivissa anàs perdent sentit.

Aquell diumenge, dia 13 de setembre, en l’ambient es podia palpar una calma expectant, com aquella serenor de l’atmosfera quan es prepara una gran turmenta. Hi havia un silenci eixordador. Per la petita finestra orientada a migjorn entraven perpendicularment els raigs de sol, i per això vaig calcular que serien prop de les tres de la tarda quan sonaren els motors potents d’uns avions que sobrevolaven la ciutat, seguits de fortes explosions, una, dues, tres... i així fins a més de quaranta. Què estava passant?, els milicians corrien d’un costat cap a l’altre, crits, malediccions, -Tres avions italians feixistes! va cridar un oficial, -Estan bombardejant l’illa! No paraven d’arribar milicians amb noves tenyides de mort i set de venjança. Més d’una quarantena de morts civils, boixos, dones i homes, víctimes innocents que es trobaven dinant a la Fonda Can Cires o passejant pels carrers de la Marina i des Moll.

En aquell moment vaig pensar que aquest malson just acabava de començar, una lluita fratricida que enfrontava vesins i famílies i en la qual aflorava el pitjor de la condició humana, la barbàrie d’un bàndol i de l’altre en una petita ciutat on tots ens coneixíem i que ja no tornaria mai a ser el mateix.

Una acció que va encendre els ànims dels milicians i que no va tardar a tenir les seues terribles conseqüències. Al sol post pujaren al Castell buscant una severa represàlia abans de fugir d’Eivissa. Hi entraren i ens llançaren granades de mà per fer-nos sortir al pati d’armes i formant un desordenat escamot començaren les tandes d’afusellaments.

Quan vaig ser espentejat a la fatídica fila, mentre l’escamot es preparava per afusellar-me, vaig recordar els trets més importants de la meua vida, passaren pel meu cap imatges de la meua infància al camp, dels meus pares i germans, i, de colp, un pensament ho va omplir tot, Agnès, i la llum de la seua mirada va omplir tot l’espai, per recordar com la vaig conèixer aquell diumenge, anant cap a l’església, fent el camí de Benimussa que ens separava un parell de quilòmetres del poble de Sant Josep.

Des del moment que la vaig veure per primera vegada travessant el camp florit amb un llaç rosat que lligava els seus cabells i em va mirar amb els seus grans ulls que desprenien una llum clara i transparent com les d’una aiguamarina, vaig caure en el seu encís, del qual ja mai no hauria de tornar en compte.

Aquest pensament, la presencia tan vívida de la meua enamorada, la llum de la seua mirada i l’amor que ho envoltava tot, va fer que qualsevol altre sentiment passàs a segon pla, no hi va haver rancor, ni odi, ni retrets, tan sols vaig omplir el pit d’amor, l’únic pel que val la pena viure i passar per aquest món. I com la terra, girant, gravitant, fascinada per l’atracció de la lluna, posseït per l’influx poderós que exercia sobre tot el meu ésser i la meua voluntat, vaig caure malferit a terra.

Suscríbete para seguir leyendo