Alemanya i el català

L’excusa per no oficialitzar a Europa el català (i el basc i el gallec) és que Alemanya s’hi oposa. A grans trets, perquè hi ha d’altres estats membres de la Unió Europea que també s’hi oposen, però se suposa que si Alemanya cedís aquests altres no en dirien gall ni gallina. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va intentar salvar el pacte amb Junts per Catalunya apel·lant a una obertura (aquesta vegada més seriosa) de converses amb el canceller alemany Friedrich Merz per tal de treballar per l’oficialitat de les llengües esmentades a la Unió Europea. (Observi’s, entre parèntesis, que fins ara, els socialistes espanyols senzillament havien estat fent temps, i no havien posat tota la carn a la graella per l’oficialitat del català (i del basc i del gallec) a Europa).

Com no podia ser d’altra manera, al final Junts ha hagut d’escenificar algun tipus de trencament amb el PSOE, perquè tot allò que havien posat com a condició per al pacte s’ha incomplert. No hi ha -ni hi haurà- finançament singular per a Catalunya (si tothom ha de tenir un finançament com els catalans, s’acaba el “finançament singular”, per definició); no hi haurà, si més no per ara i per aquesta via, oficialitat del català a Europa (tot arribarà, però d’una altra manera); i no s’han transferit, cosa que hauria estat senzillíssima, les competències en immigració per a Catalunya (aquí els han tirat un cable des de Podem, al·ludint a la suposada xenofòbia dels catalans, com si Espanya fos el súmmum del respecte a tot tipus de dret humà per definició). Tampoc no han anat endavant les negociacions bilaterals que s’han celebrat a Suïssa, amb un mediador internacional, per tal d’avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació per a Catalunya. Junts han quedat lligats de mans i peus i, des del meu punt de vista, tenien molt difícil de fer res diferent del que han fet.

Apel·lant al més pur estil convergent, emperò, no acaben de rematar la jugada, perquè no proposaran una moció de censura, i veig molt difícil que donin suport a cap que presenti el PP (Vox no en presentarà cap, a l’espera de fer el sorpasso als populars, i, per tant, actuarà, de facto, com a partit aliat del PSOE). La jugada de Junts té una virtut afegida: ara els socialistes s’hauran de fer responsables dels seus actes. Sánchez convocarà o no eleccions a partir del que li dicti la seua consciència, tot tenint en compte que no podrà aprovar pressupostos i que ho tendrà molt difícil per governar (si no ho fa directament per decret). Fins ara, la possible “culpa” de la caiguda del govern de l’Estat queia en qualsevol que no fos el PSOE: a partir d’ara, la responsabilitat de caure o no caure recau directament en els socialistes. Per primera vegada en molt de temps, tenen el focus a sobre, en comptes de desplaçar-lo a conveniència cap al soci que els entri més per l’ull esquerre.

Tornem a Alemanya. Per quins set sous els alemanys han de tenir reticències envers l’oficialitat del català a Europa? Les raons, des del meu punt de vista, són diverses. La primera és que el govern espanyol presenta, sense cap ni mica de convicció, un paquet de tres noves llengües per fer-les oficials a Europa. Això, a banda que no ha ocorregut en cap altre cas, genera controvèrsia immediata i matemàtica: les llengües s’oficialitzen d’una en una, i no de tres en tres.

La segona raó que qualsevol alemany (i qualsevol eivissenc) té difícil d’entendre és que hom reclami l’oficialitat del català, del basc i del gallec a Europa però que, constitucionalment, aquestes tres llengües no siguin oficials de l’Estat espanyol, en peu d’igualtat amb el castellà. Resulta una manera una mica barroera de posar l’arada davant els bous. Plantejat seriosament, aquest canvi constitucional, dubt molt que pogués tenir el PP en contra (si, abans, els socialistes i tots els altres s’havien mostrat a favor), perquè seria carregar-se qualsevol possibilitat seua a Catalunya i a Euskadi, i crucificar-lo a Galícia (veuríem quant temps faltaria perquè sortís un potent partit regionalista gallec que li mossegàs tot el terreny). Amb el PSOE a favor de l’oficialitat de les diverses llengües a nivell estatal, el PP també s’hi hauria de posar de cara: no tendria altre remei.

I, encara, la tercera raó és que Alemanya no pot entendre que Espanya reclami tan tèbiament l’oficialitat de les seues llengües. En Merz i companyia saben perfectament que, si la llengua que no fos oficial fos el castellà, n’Albares i companyia s’haurien posat una miqueta més ferrucs. Si demà el castellà deixàs de ser oficial a la Unió Europea, el govern espanyol tardaria exactament un parell d’hores a posar condicions dures sobre la taula i tot plegat es revertiria en un no-res. Tothom ho sap perfectament i, per tant, l’actitud compta més que allò que surt de la boca dels polítics implicats.

Suscríbete para seguir leyendo