Eivissa, capital del món

Em sent a gust en la miscel·lània de cultures que és Eivissa. No negaré que a vegades soc víctima d’aquesta por que la cultura eivissenca acabi sent totalment arraconada o folkloritzada. Un sentiment justificat que a vegades podria fer-me caure en el ‘cunyadisme’ i el replegament identitari. Però he de reconèixer que quan un es relaxa i el seu impuls militant s’apaga o descansa, tot pareix molt més polit. I la diversitat pot conviure, evidentment, i així ha de ser, i inclús pot impulsar la cultura local o retroalimentar-se amb aquesta.

Els estrangers o eivissencs d’origen estranger (als rics se’ls anomena així, i als pobres, immigrants; però aquí no farem distincions d’aquestes) no són un annex o un complement d’Eivissa, sinó que formen part d’ella i també expliquen la seua història i caràcter. No puc imaginar-me una Eivissa que no sigui l’amalgama cultural i ètnica que és, perquè llavors ja no la reconeixeria i no seria la meua, la nostra, Eivissa. I perquè em quedaria sense molta gent del dia a dia que estim o que, com a mínim, forma part del meu paisatge quotidià de confort. I record amb afecte els meus companys de classe d’orígens molt diversos amb qui vaig compartir temps a l’institut. Compr a mercats tradicionals o botigues ‘de tota la vida’, però també sop a restaurants asiàtics, prenc un ‘english breakfast’ a Sant Antoni o em talla els cabells un magrebí. A vegades, víctima total de l’estètica pop, em venen ganes fins i tot de comprar-me alguna d’aquelles camisetes que posa ‘I love Ibiza’, o alguna gorra guiri que posi ‘Magic island’ amb una sargantana al costat.

I no puc fiar-me d’aquells sectors que, en moments econòmics de complexitat, de manca absoluta d’horitzons, de crisi de la democràcia, d’encariment de la vida i de gir autoritari dels estats, decideixen posar la lupa a una suposada amenaça a la puresa cultural, ètnica i religiosa d’un territori. Déu mon guard, dels guardians de les essències.

Suscríbete para seguir leyendo