Besada

Sempre m’han fascinat aquells petits regals que ens ofereix la natura, que ens sorprèn amb una posta de sol única, unes tonalitats mai vistes, una nova composició davant d’un illot. Un far. Un bot salpant unes aigües que es van tornant més plàstiques, denses, menys transparents. Una sanguina que va tenyint la tela.

O bé contemplar les formes impossibles dels nuvolats que retallen el blau cel. Sembla un dibuix d’en Toni Portmany —com si la natura mateixa hagués après el seu traç— , tintes que es desdibuixen amb tota una paleta de grisos que es fonen a l’horitzó.

Un reflex, que et fa aclucar els ulls, sobre les aigües manses d’una basa o d’un tancó mil·lenari de ses Salines. L’aleteig d’una papallona que t’acaricia el semblant. Una sargantana bevent en un cucó —quan a Eivissa hi havia sargantanes a tot arreu—. La brisa salada d’un llevantol a la cara, tornant al solpost de Formentera.

És tan sols un instant. Deixa que la mirada es relaxi i les teves pupil·les es tenyeixin dels colors que et travessen, fins que et fonguis dins aquest moment.

Són trossets de vida, microrelats sense paraules, moments efímers que es dissipen com la boira o com una turmenta d’estiu.

Totes aquestes belles imatges que vas captant, fins que el teu cervell —l’ordinador central— t’avisa que ja no pots retenir-ne més, continuen al teu abast. A vegades una cançó, d’altres un aroma, o la vivor d’uns ulls, els finestrals del cor, et tornen a portar a aquell moment.

De cop, la memòria em duu lluny del Mediterrani; no t’hi pots resistir. És un viatge còsmic que avui em porta als canals d’Amsterdam. Veig les seues aigües fredes, banyades per un sol altiu, creuades per ponts estrets. Les petites barcasses atracades a les riberes fan d’habitatge a qui hi ha trobat una altra manera de viure, menys convencional, més lliure.

I això és el que es respira pels seus carrers empedrats amb pedra grisa o cobalt negre, que serpentegen entre les aigües marronoses dels canals centenaris construïts al segle XVII. El Jordaan és un barri de carrers i canals més estrets, que et descobreixen a cada meandre racons d’un extraordinari encant: patis, passadissos, galeries d’art, cafeteries, floristeries. Composicions d’una bellesa sublim. Des dels finestrals de les cases, es mesclen tots els colors de la paleta, amb les tulipes eixerides que demanen les carícies del sol.

Vianants i bicicletes —o millor dit, bicicletes i més bicicletes, i algun vianant— inunden els carrerons. I en un d’aquests racons es varen trobar dues mirades. Ella portava una bicicleta amb una cistella plena de flors que emmarcaven el seu rostre, cabells al vent. Va somriure i se li varen encendre els ulls maragdes. A l’altre costat del pont, un jove també en bicicleta, amb una boina calada, s’acostà cap a ella i, mentre els dos pedalejaven, es varen fondre en una tendra i intensa besada. Va ser tan bell el moment, tan romàntic.

Una besada icònica, digna del més delicat pinzell, de la pinacoteca més prestigiosa.

No hi ha paraules ni pinzell que puguin transmetre la tendresa d’aquell instant. Només la memòria és capaç de recrear-lo i portar-te’l amb la carícia d’un suau llevantol, creant-ne una nova composició: més difuminada, més poètica, idealitzada —l’eco d’aquella efímera besada en bicicleta.

Suscríbete para seguir leyendo