Parelles lingüístiques: una acció real i en positiu

Diuen molts sociolingüistes que per analitzar la salut d’una llengua cal posar la mirada en les xifres del seu ús social; no tant, o no només, en quanta gent l’entén o sap parlar-la o escriure-la. Per això són importants iniciatives com la del programa de parelles lingüístiques organitzat per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Hi ha el voluntari i l’aprenent, que o bé vol aprendre l’idioma o bé vol millorar-ne l’oralitat. I per aconseguir-ho, queden amb una certa periodicitat per prendre algun cafè o passejar junts mentre parlen català. El programa de parelles lingüístiques no és una queixa ni un missatge apocalíptic i irreal sobre el futur del nostre parlar. Tampoc una proposta, ni un canvi legislatiu, sinó una acció real, que succeeix, que dos parlants en un moment concret duen a terme. No és pur activisme, sinó una fórmula que permet que dos persones que així ho desitgen emprin aquesta llengua en un context quotidià real. Resulta clau que el català deixi de ser vist com una dèria de ‘culturetes’, gent militant, especialment conscienciada, catalanoparlant de naixement, del món educatiu o de la política. El millor que li pot passar a l’eivissenc és que deixi de ser vist com a exclusiu d’una part de la població, i que comenci a concebre’s com una riquesa cultural immaterial que en cap cas pot ser patrimoni exclusiu de les persones que sí que hem crescut en una casa catalanoparlant. Això sí que seria excloent. De fet, més que una imposició, l’eivissenc és un dret de tothom. El català, en tant que llengua, és capital cultural i per tant tothom ha de poder accedir-hi.

I a les trobades d’aquest programa de l’IEE es dona l’escenari perfecte. Persones que tal vegada mai s’han sentit còmodes practicant aquest idioma, en part per la manca d’ús social i en part perquè hi ha hagut catalanoparlants que els hi han retret o el seu accent o els seus barbarismes (que jo també els dic), en aquestes trobades ho poden fer. Diuen que la tradició i el localisme estan de moda. Podem fer que la variant eivissenca del català sigui una cosa ‘punki’ i que vagi més enllà de l’àmbit de l’administració, de l’escola, de la cosa pública.

Suscríbete para seguir leyendo