Carrer de la Mare de Déu

Els repics de campanes de Sant Elm i la Salve Marinera em tornen la melodia d’una imatge en blanc i negre: el carrer de la nostra güela Maria. Des de la porta de ca seua, veiem passar la processó de la Verge del Carme. Recorria tot el carrer de la Mare de Déu i sa Riba fins al moll, on les barques salpaven en processó pel port i la badia.

Artèria del barri de sa Penya, on vivien pescadors, mariners, mestres d’aixa i pagesos que el construïren amb les seves pròpies mans. Als peus del baluard de Santa Llúcia i fins al moll, s’aixequen —amb un ordre gairebé cubista— les cases, escales, passatges intrincats, placetes i fonts; enfilades al penya-segat, formen un conjunt arquitectònic únic. L’arquitectura sense arquitectes, com la va anomenar Josep Lluís Sert, o la bellesa que no es sap bella, en paraules de Raoul Hausmann.

El carrer de la Verge —o de la Mare de Déu— rebé aquest nom per la imatge de la Verge del Carme que un capità de vaixell, al segle XVII, en agraïment per la seva protecció durant els viatges, va fer instal·lar dins una vitrina al primer tram del carrer. Patrona de la gent de mar, no podia trobar un altre millor punt de la ciutat per viure: entre els seus devots hi tenia ca seva. I avui encara segueix protegint el barri.

Eren uns carrers que, als anys seixanta del segle passat, bullien d’activitat. Just a l’entrada del carrer, Can Cosmi tenia els millors pernils i embotits. Petites botigues de queviures obrien les seues portes per donar servei a les famílies del barri. La vida es feia al carrer. A la Costa de sa Drassaneta —una de les estampes més fotografiades i pintades que recorregueren tot el món—, artistes eivissencs i viatgers internacionals quedaren prendats de la seua bellesa.

Una postal d’aquells temps recollia l’escalinata, amb la font i la nostra güela omplint una gerra d’aigua, amb vestit negre i el seu cabell blanc recollit amb un petit monyo. És una imatge que tenc guardada a un raconet del meu cervell: aquell petit pot d’essències que, en destapar-se, és capaç de sorprendre’t en qualsevol moment, portant-te el record viu que et permet tornar a aquell instant i sentir, encara, la pau d’aquell moment.

Del blanc i negre dels anys seixanta —anys de Salpassa, de capellans en sotana i de les monges de Sant Vicent de Paul—, en tan sols una dècada el barri es va anar transformant. Els temps canviaven, i el carrer de la nostra infància començà a omplir-se de nous sons i colors. L’arribada dels viatgers i dels hippies, que trobaren en aquest racó la seua arcàdia, ho canvià tot.

Bob Dylan, amb el seu Hurricane, sonava com un ventegar pels carrers de sa Penya. A La Finca —un espai que mesclava els elements d’una casa pagesa mil·lenària amb pedrissos, xemeneia i coixins psicodèlics— o a la Galeria 27, una autèntica cova guanyada a la rocalla, podíem escoltar música d’importació. Eren nous locals amb un ambient cosmopolita: un oasi de llibertat, amics, música i tot el temps del món.

Armin Heinemann, hippie alemany i arquitecte de formació, va obrir la tenda de moda més singular d’Ibiza: Paula’s, just al costat de la Costa de sa Drassaneta. Els seus aparadors multicolors mostraven models al natural amb les noves creacions d’estampats florals, teles que confeccionaven ells mateixos, obsessionats amb la llibertat traslladada als teixits: la manifestació eivissenca de la flower power.

En plena dictadura franquista, l’obertura de Paula’s —amb models que mostraven part del seu cos nu a les seues desfilades— va ser tota una alenada d’aire fresc. Aquella petita tenda del barri de sa Penya acabaria vestint figures com Freddie Mercury, Grace Jones o Jean Paul Gaultier.

Un altre enamorat del barri, l’arquitecte Erwin Broner, formà part del grup d’intel·lectuals que es refugiaren a l’illa, fugint de l’Alemanya nazi. Arquitecte racionalista, deixeble de Le Corbusier i company de Sert, va quedar fascinat per l’arquitectura eivissenca: la seua harmonia i mesura. Va projectar-hi la seua casa —avui museu— a sa Penya: una construcció que ens permet seguir somiant en la bellesa de les formes senzilles, la proporció i l’harmonia, tot guardant un profund respecte per la tradició arquitectònica mil·lenària eivissenca.

Avui, el carrer de la Mare de Déu segueix veient passar la processó de la Verge del Carme, i s’ha convertit en una passarel·la de llibertat i creativitat. Símbol de tolerància i diversitat, que Ibiza celebra repicant les campanes de Sant Elm.

Suscríbete para seguir leyendo