Alcatraz

De vegades hi ha pensaments i records que són tan difusos i llunyans que, en idealitzar-los, podrien considerar-se somnis.

Fent el passeig dominical per la platja de Talamanca, em va assaltar un d’aquests miratges. De sobte, vaig veure, com si fos ahir, l’Alcatraz. El record el situava als anys 70 damunt les roques que voregen el camí de ses Figueres fins a sa Punta des Andreus: un quiosc de fusta espaiós i desmuntable.

El seu nom semblava tret de la pel·lícula que acabàvem de veure, amb un Clint Eastwood magistral: ‘La fuga de Alcatraz’. Aquell Alcatraz nostre era, però, l’antítesi d’una presó. Record una frase de la pel·lícula que li donava nom: «Poden treure’m els pinzells, però no podran treure’m la llibertat d’imaginar». Tot un al·legat sobre la independència interior de l’ésser humà.

Avui la ment encara em torna a la seua terrassa suspesa sobre la mar, des de la qual podies tocar les estrelles en una nit tancada o en un clar de lluna d’estiu. S’hi respirava llibertat pels quatre vents amb flaires iodats de les algues que cobrien els puntals on s’ancorava aquell entarimat i amb la suau i perfumada fragància de les figueres que teníem a l’esquena.

La seua ubicació era privilegiada: a llevant, la platja de Talamanca —la platja dels nostres güelos—, on recomanaven els banys per les propietats terapèutiques de les seues aigües poc profundes. Les seves fines arenes combinaven amb grans clapes de posidònia que l’oxigenaven i la vestien.

Al davant, les aigües blavoses i turqueses, motejades de velers, dibuixaven una bella estampa de la nostra ciutat, assentada al promontori, que neix de la mar, des del salt de s’Ase i s’Aranyet pujant cap al Puig des Molins. La costa es va espadant, pels embats de les ones, deixant penjat des Revellí el mirador de l’Ajuntament, les cúpules de Sant Domingo i les cases blanques penyaleres que arriben fins a la torre de Mar i es Muro. La gran nau de pedra emergeix amb la vella Santa Maria, coronant la imatge de la nostra ciutat. I, a ponent, sa Punta des Andreus i els penya-segats des Cap Martinet que tenyeixen de roig terrós aquesta marina.

L’Alcatraz era un dels punts de trobada de la joventut d’aquells anys: rialles, amics... Sonava música dels Pink Floyd, The Police, Fleetwood Mac, Queen, Supertramp i, com no, en aquell paradís, no podia deixar de sonar un dels nostres himnes, ‘Jamming’, el reggae de Bob Marley: Retete-te-té... compassos sincopats ... Ooh Yeah! ... Alright! ... We’re jammin! Un mantra universal, capaç de fer-nos sentir millor i que ens convida a ballar com a germans. Les seues lletres transmetien llibertat, unió i esperança: la vertadera llibertat neix de l’esperit, no de les lleis i els governs.

I encara que l’Alcatraz ja no hi sigui, la seua llibertat continua dansant dins de cadascun de nosaltres.

Suscríbete para seguir leyendo