El fang dels allendrats

El meu pare, Déu l’hagi perdonat, tenia una frase que recordam sovent amb els meus germans: «En haver fet un pet, ja pots ben estrènyer es cul». Algú pot pensar que és una tonteria, però és una metàfora molt bona de la filosofia moral moderna, especialment de la que reflexiona sobre la irreversibilitat, la responsabilitat i les conseqüències dels actes de les persones.

Em venia això al cap pensant en les inundacions de la setmana passada a Eivissa, sobretot a Vila i a Sant Jordi. Mentre escric aquest article la matinada de dijous, a la ràdio diuen que dins de poc farà un any exacte de la dana del País Valencià i a més hi torna a haver alerta taronja a Eivissa perquè ve una altra, que aquesta vegada es diu Alice, la primera amb nom propi.

Abans de res, s’ha de celebrar que les inundacions de l’illa no hagin causat cap mort. No ha estat així en episodis recents: 229 morts a València fa un any; cinc morts per la borrasca Filomena a Madrid i Castella-la Manxa el 2021; 14 morts per la borrasca Glòria a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears el 2020; set morts per la dana del sud del País Valencià, Múrcia i Andalusia el 2019; 13 morts a Sant Llorenç des Cardassar l’octubre del 2018. No cal anar més enrere per adonar-se’n que el potencial mortífer de les danes i les borrasques és brutal i que a Eivissa ha acabat prou bé pel que podria ser.

Les danes — o ‘gotes fredes’, que dèiem abans— són un fenomen natural i habitual de la tardor a la Mediterrània. Però els experts en meteorologia assenyalen que la freqüència, intensitat i capacitat destructiva d’aquests fenòmens està augmentant. Diversos estudis assenyalen que s’està produint un augment en la formació anual d’aquests esdeveniments des del 1990 cap aquí, respecte al període entre 1950 i 1990. Les alertes son cada vegada més aviat, fins i tot a l’estiu. El factor clau, però, es l’augment de la intensitat de les tempestes, l’agressivitat quan es produeixen episodis extrems, que generen pluges rècord, amb risc d’inundacions i catàstrofes humanes. Una mar Mediterrània més càlida, que s’escalfa a un ritme superior a la mitjana global, fa que l’aigua especialment calenta a finals d’estiu i principi de tardor aporti una quantitat d’humitat molt gran quan es troba amb l’aire fred en alçada.

I no només a la Mediterrània. És molt coneguda l’anècdota del governador Andrew Cuomo a Nova York quan, després de l’huracà Sandy, va dir al president Barack Obama: «Ara tenim una inundació centenària cada dos anys». I és que l’huracà Irene, l’agost del 2011, va fer tancar preventivament per primera vegada en la història tot el metro i els autobusos de Nova York, va inundar la ciutat, causant 49 morts i desplaçant més de dos milions de persones. Però només 14 mesos després, l’octubre del 2012, l’huracà Sandy va provocar 147 morts.

Tornant a la Mediterrània, l’escalfament global fa i farà que es produeixin esdeveniments més extrems i més freqüents. Per això certs laments després de l’aiguat equivalen a estrènyer el cul després del pet. Permetin-me l’autocita: això és una crisis de manual, fruit de molta pluja, però també de dècades i dècades d’un urbanisme i unes obres públiques desastroses. Quan sent els alcaldes de Vila i Sant Josep demanar zona catastròfica després dels estralls de la setmana passada, esper que ho aconsegueixin i que ploguin —valga la redundància— milions, però no puc deixar de pensar si han reflexionat prou sobre com i per què el seus municipis s’han convertit en la zona zero del desastre en una catàstrofe des del punt de vista urbanístic i ambiental.

A tot Eivissa, però a Vila i a Sant Josep amb força i perseverança, s’han ocupat i construït zones inundables. La badia de la ciutat d’Eivissa és un exemple de com no edificar i com no fer infraestructures. És difícil fer-ho pitjor. Les autovies tallen els torrents i no han funcionat bé des de bon principi. Les hemeroteques recullen com ja el 2007, acabades d’obrir, s’inundaven cada vegada que plovia. No cal que plogui tant com dies passats per haver-se de tancar. Sovent es parla de «solucions tècniques», però no són tècnics, enginyers col·legiats, els que han dissenyat, executat, legalitzat i revisat totes aquestes infraestructures que a l’hora de la veritat no funcionen.

I els polítics? Els del partit dels alcaldes de Vila i de Sant Josep, de Prohens i de Mazón ho tenen clar. Ciment! El novembre del 2024, el Parlament balear va aprovar una llei de mesures de simplificació administrativa que permetia construir i legalitzar edificacions existents a zones inundables. Però tot plegat feia tant mal d’ulls després de l’episodi valencià que de seguida el govern ho va corregir amb un decret.

Hi ha qui creu que això de les zones inundables, com la massificació turística o el canvi climàtic, és una qüestió de percepcions o d’ideologia. Propós anomenar-los allendrats territorials, de manera que bona part del fang que s’ha hagut de treure i del que s’haurà de treure, no ens enganyem, és el fang dels allendrats.

Joan Ribas Tur és economista, professor d’ESCI-UPF @joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo