Incendi al port de Vila

Dels records de la primera infància, curiosament, tan sols ens queden gravades algunes escenes, moments estel·lars o senzillament banyats en la tendresa d’una carícia, d’una besada o d’una abraçada, però fins als cinc anys no hi ha massa cosa més, que no és poc!

Entre aquells records, n’hi va haver un que em va impressionar fortament i em va fer descobrir, experimentar, una nova emoció.

Jo no havia set mai precisament un boix poruc, més aviat, al contrari, inquiet, aventurer i arriscat. Per això encara em va sobtar més, sentir a les meues carns una sensació de pànic, una emoció nova que em va commoure.

Va ser en una nit freda i ventosa d’hivern, de gener cru, com ho eren els d’abans. La meua habitació, que compartia amb el meu germà, donava a l’escala d’accés al nostre primer pis d’un edifici de tres plantes al barri de la Marina, al costat de la murada que ens feia de teló de fons de totes les nostres aventures.

El meu son, sempre ha set profund, no hi ha manera de despertar-me, tan sols amb una excepció, curiosament quan els meus fills m’han necessitat.

Aquella nit, de matinada, uns forts colps a la porta de l’escala, insistents, acompanyats d’una veu familiar, em varen fer obrir els ulls de cop, com accionat per un ressort invisible, tot el meu cos es va posar en estat d’alerta.

Era una veu femenina, ferma i clara, però agitada, accelerada. Vaig conèixer tot d’una aquella veu, però no semblava la seua, aquell to, pura adrenalina. No li coneixia aquell registre. Aquella veu em va portar al carrer de la Mare de Déu, on vivia sa güela Maria, la mare de mon pare, l’única güela que vàrem conèixer. Era una dona petita i de figura delicada, però enèrgica, forta, decidida i a la volta tendra. Va ser mare de quatre fills: una filla i tres fills, el meu pare en va ser el tercer. Quan va faltar el seu home, el meu güelo Francesc, va guardar el dol i ja no va deixar mai els seus vestits negres, amb el cabell blanc recollit en un petit monyo. Els caps de setmana la visitàvem i ens deixava trastejar i jugar per aquell petit pis orientat a llevant, que obria les seues finestres al carrer de la Bomba, just al darrere del moll.

Una veu càlida, unes mans sempre fredes i una olor tan especial. No s’havia perfumat mai, la seua fragància era una aroma de netedat, de les olors essencials que avui en dia destil·len i comercialitzen en petits potets d’essències. La seua era única.

Tant la seua filla com el meu pare havien intentat sense èxit que sa güela Maria anàs a viure amb ells, però la seua independència estava per damunt de qualsevol altra qüestió.

Aquella nit de dissabte, tot el barri de la Marina es va cobrir d’una fumassa densa i negra que feia témer el pitjor. Les campanes de l’església de Sant Elm repicaren, avisant els vesins del foc. Es varen mobilitzar totes les forces civils i militars de la ciutat. El vaixell de càrrega grec ‘Floran’, que estava atracat al port de Vila des de dilluns, després de descarregar el ciment que transportava s’havia incendiat com a conseqüència d’una explosió a la sala de màquines. La proximitat de les cases de sa Penya i dels carrers de la Bomba i de la Mare de Déu, va fer que s’ordenàs el seu desallotjament en prevenció que el foc es descontrolàs.

Sa meua güela Maria, sense pensar-ho més, va agafar la seua bossa i va venir corrent cap a casa, a uns centenars de metres del port. Eren les quatre de la matinada, i entre l’espessa fumassa i una penetrant olor de gasoil i de goma cremada, els seus crits i la seua presència sobtada a casa, em varen fer entrar en un estat de pànic, per a mi desconegut.

Va pujar a casa i ens explicà el que havia passat; el meu pare va sortir al carrer per conèixer la gravetat de la situació. Prompte va tornar amb bones noves:

- Encara que no han aconseguit apagar el foc del tot, pareix que està quasi controlat. Ens va dir el pare. -Boixos, va, tornau al llit a dormir.

Però jo no podia dormir i vaig sortir d’amagat de l’habitació per veure sa güela, que després del neguit s’estava recollint els cabells. Ella em va veure i va venir cap a mi. Em bastaren les seues mans, la seua olor, la seua fràgil presència, la seua veu i la seua abraçada per tornar al meu estat natural, per tornar a ser persona. I amb la seua dolça veu em va dir:-Tot està bé, no tenguis por, ja ha passat.

Em vaig quedar finalment dormit i l’endemà en despertar, malgrat la llum que entrava per la finestra, vaig sentir por, però per un moment recordant la figura de sa güela Maria, la seua valentia, la seua energia, les seues mans, la seua olor, la seua fràgil presència, la seua veu i la seua abraçada, em vaig tranquil·litzar i vaig aprendre que ja mai no tornaria a tenir por, mentre portàs al cor el seu càlid i serè record.

Suscríbete para seguir leyendo