Saltar al contenido principalSaltar al pie de página

Opinión | Temps de magranes

Amb José Luis vaig conèixer l’ONU

De la mà amiga de José Luis Roselló vaig conèixer intimitats i particularitats de l’ONU, un lloc des de sempre mític dins el meu particular món en aquells dies que tot just ara mateix podríem qualificar d’arqueologia en estat de puresa. Amb ell, un guia excel·lent, vaig entrar a departaments, despatxos, llocs poc visibles pel turista de cada dia. Aleshores l’amic vivia i treballava com a conseller i ministre de la Missió Permanent a l’ONU. Ningú millor que ell -va viure a l’esmentada ciutat més de deu anys- per introduir-me pels laberints d’un edifici bell i espectacular amb l’esperança oberta. A la vora del Hudson River, a la Primera Avinguda el miracle fou possible. Al llindar de somnis d’adolescència i primeríssimes joventuts el bell desig era visitar la metròpoli principal com qui visita la Meca o la torre Eiffel. O ‘El Corte Inglés’. Al cap i a la fi quasi tots els somnis es fan realitat. I una tarda/nit d’octubre, humitat i plovia, vaig visitar el lloc, el paisatge, l’escenari de NY. D’això fa més de dos mil anys o aproximadament. Als Estats Units governava llavors un exactor de cine, Ronald Reagan, a Espanya Felipe González encara era d’esquerres i la guerra freda es refredava. A Ibiza com sempre, era inevitable, Marí Calbet. Desconegut i perdut i amb l’ànsia d’entrar a l’ONU. Per la biografia del diplomàtic, es destacaria històricament com l’home que va portar-nos el Guernica picassià. Però sempre més fou l’home que m’explicava fil per randa tots els racons d’una institució mundial que ara un desgraciat de merda, Donald J. Trump, es vol carregar. I ho aconseguirà, ja ho crec que ho aconseguirà, les bèsties sempre guanyen la lliga i la perd l’Sporting de Gijón. Home d’esperit tranquil i comunicatiu en rebre la Medalla d’Or de la ciutat d’Ibiza declarà segons nota publicada per Marta Torres Molina a Es Diari: «Que sea la Medalla de Oro de tu propia ciudad y tu propia gente la que te proponga es muy especial. Estuve varias noches sin dormir de la emoción».

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents