L’exemple de Dublín

Ja havien deixat d’estar de moda les injustícies contra col·lectius minoritaris històricament discriminats i causes anomenades parcials, però sempre hi ha qui, a banda i banda de l’espectre ideològic, inventa nous mecanismes per justificar les seues posicions reaccionàries. Així, alguns defensen les seues tesis amb una certa aparença d’obrerisme, segons el qual totes les opressions són en realitat la mateixa: la del capital. La història, però, ho nega. Per això molts dels conflictes que continuen omplint portades i telenotícies avui dia no són de classe, tot i que sigui molt més còmode voler pensar que el món es divideix, únicament, entre explotadors i explotats.

A més, no cal triar entre injustícies. No és incompatible defensar la justícia social i l’antiracisme alhora, per citar un exemple. De fet, realment pot haver-hi justícia social sense una igualtat plena entre tots els ciutadans i en tots els àmbits? Perquè d’això anava la manifestació del passat cap de setmana a Dublín a favor de la protecció del gaèlic, que va aconseguir mobilitzar a 25.000 persones. No hi van faltar les reivindicacions en qüestions com l’habitatge, l’educació o el finançament destinat a la protecció de la llengua pròpia d’Irlanda, ni consignes contra l’extrema dreta i a favor de Palestina. Perquè és compatible estar preocupat per tot això, no només pel que se’n diu «les coses del menjar». Defensar el contrari és la via perfecta, i perillosa, per començar a menysprear o subestimar la importància dels drets civils i les llibertats democràtiques (entre les quals, per què no, hi hem d’incloure els drets lingüístics). No només del que coneixem com a benestar material.

Precisament per això conec a molts eivissencs que estan preocupats per les seues condicions laborals, o perquè no saben si podran emancipar-se a la seua terra natal, o pel preu de la cistella de la compra, i també per la salut de la llengua catalana. Sigui la seua llengua materna o no, això és igual. La senten seua i no volen deixar perdre aquest patrimoni immaterial i pota imprescindible de la seua identitat.

Suscríbete para seguir leyendo