25 anys dels ‘Desorientats’

Va començar, com comencen tots els grans viatges i noves aventures, amb una primera passa. La més fàcil de donar i alhora, la més difícil: trencar la peresa natural en què ens instal·lem per moure el cul cap a noves experiències,

En una conversa amb unes amigues amb les qui coincidirem a la presentació d’un llibre, una li preguntava a l’altra:

- T’apuntes a la pròxima excussió del diumenge?

– On anau -vaig preguntar

-Som una colla de senderistes que sortim a fer rutes els diumenges de matí, els Desorientats. Per aquest diumenge, crec que hi ha una ruta per Sant Miquel. Per què no veniu a provar-ho? - em va contestar una d’elles.

Segurament, si no hagués pronunciat aquest nom tan suggeridor, no m’hauria interessat tant com ho va fer.

Dit i fet: arribat el cap de setmana, vaig buscar dins les caixes oblidades unes sabates de mitja bota, que havíem comprat fa uns anys per fer passejades als Pirineus.

Ens les calçarem i sortirem cap a Can Sulayetas, al punt de trobada. Penjada la motxilla a l’esquena, amb pals, gorra i roba esportiva vam poder gaudir d’una jornada extraordinària. I així setmana rere setmana els nostres diumenges passaren a ser diferents: més de quatre hores d’autèntica immersió, més de 15.000 passes per camins entre boscos i terços, vorejant finques, bancals de pedra seca, torrents, visitant pous, safareigs, forns de calç, sitges, païsses, esglésies, capelles, valls, planes, molins, casaments... Descobrint nous camins, noves sendes, enfilant-nos als penya-segats per contemplar-hi paisatges increïbles i vistes panoràmiques de l’illa des de les talaies més elevades, retrobant-nos amb la flora autòctona que vam descobrir amb el nostre gran professor del Santa Maria don Cristòfol Guerau de Arellano.

O vorejant la costa per descobrir un mirador damunt els blaus i turqueses, illots nus o un llaüt solitari que salpa des d’un racó o una petita cala, dunes que modulen la platja, savines que guaiten al darrere. Tocar un far o descansar recolzats a una torre de defensa, travessar el bosc deixant-nos seduir per la melodia del balanceig dels pins i la profunda flaire de romaní, murta i de fullaca mesclada en la terra humida.

Uns passeigs que em transportaren a les excursions que, als deu anys, fèiem al col·legi Seminari, de la mà del nostre estimat don Joan Marí Cardona, professor de geografia, historiador i Canonge arxiver de la Catedral d’Ibiza. Els dissabtes agafava el seu vehicle i una colla de boixos de la classe l’acompanyàvem en les seues investigacions, trescant pel bosc buscant fites, entrevistant els majors de les cases pageses vesines, d’on treia nova informació o en corroborava d’altra.

Sempre era un veritable plaer veure l’entusiasme d’aquell home, la vivor dels seus ulls i l’energia de la seua veu, pausada, però engrescadora. Per a nosaltres, cada excursió era una nova aventura.

Gràcies a l’Associació de Senderistes Desorientats i a la seua Junta Directiva: Sebas, Toni, Inés, Maria, Joana, Josep Miquel, JuanFran i a tota la colla de gent bona que ens acompanyen en les rutes que ens permeten redescobrir l’Ibiza més autèntica, l’essència de la nostra illa que encara pots trobar en molts de punts de l’interior. Uns paratges on no necessites cap brúixola, on pots deixar-te portar pels teus sentits. Desorientat, així em sent en cada ruta dominical, perdut entre tanta bellesa, una autenticitat que desconnecta el GPS més potent i que et connecta a les arrels de la mare terra.

Suscríbete para seguir leyendo