Laïcitat, pràctica religiosa i espai públic

Aquests darrers temps ha revifat, talment com un incendi d’estiu empès per la calor, el vent i les altes temperatures, el debat sobre què s’ha de permetre (i què no s’ha de permetre) en qüestió religiosa (als practicants, bàsicament, de la religió islàmica, ço és, als musulmans). Dit sigui entre parèntesi, trob que un debat d’aquestes característiques hauria d’afectar totes les religions, la pràctica religiosa en general, però, malauradament, veim el costum d’acotar-lo. Es pot entendre perquè, certament, la religió islàmica, fora de les diferents branques del cristianisme, resulta la més visible entre nosaltres.

Recentment, per exemple, a la localitat de Jumella (Jumilla, en castellà), a la província de Múrcia, s’ha prohibit, per decret municipal, de celebrar actes religiosos a poliesportius, quan la comunitat musulmana hi celebrava les seues festes i hi duia a terme els seus serveis religiosos. No s’ha dit específicament que els musulmans no hi puguin practicar la seua religió, sinó que s’ha circumscrit l’ús del poliesportiu... a actes esportius. Alguns han intentat exculpar el PP de la decisió (per molt que governa el municipi) i atribuir-ne el (de)mèrit a Vox (tot i que Vox només té un regidor), cosa que mostra fins a quin punt, quan li convé, el PP es llança a braços de Vox per dur a terme allò que desitja en els seus espais més íntims i (potser) inconfessables.

He fet referència al cas de Jumella perquè és el que ha estat més present als mitjans de comunicació en aquests darrers dies, com hi va estar el desgraciat prògrom de Torre Pacheco, però hi ha molts d’altres episodis de característiques similars. Limitem-nos a pensar en tots els moviments que hi ha hagut, a llocs diversos, per intentar evitar que s’hi establissin mesquites. És a dir, llocs de culte per als musulmans.

Això em duu a pensar en alguns aspectes que pens que tots hauríem de tenir clar, si volem que la convivència no es deteriori, que visquem en un espai de llibertat i de democràcia, i que mantenguem això que solem anomenar «valors europeus». En primer lloc, s’ha de dir que vivim (o hauríem de viure) en un estat laic, on l’espai públic és, diguem-ho així, neutral, i on tothom practica la religió en la que creu (o cap religió, si no creu en cap). Les creences són cosa particular de cada persona, i l’estat no pot interferir-hi de cap de les maneres.

En segon lloc, cada comunitat religiosa ha de tenir plena llibertat de practicar la seua religió. I ha de comptar amb els espais necessaris per poder-la practicar. No pens que constituís cap problema, sinó tot al contrari, si les mesquites de la nostra part del món fossin visibles i esplèndides, com ho són al sud de la riba. L’altra cara de la moneda també resulta del tot elemental: ningú no pot ser obligat a cap tipus de pràctica religiosa que no vulgui dur a terme. (Això, naturalment, val per a tothom exactament igual, i constitueix un altre dels fonaments de la llibertat religiosa: la de no practicar cap religió, o la de canviar de confessió si així hom ho desitja). Aquesta contrapartida resulta molt difícil d’avaluar, perquè les persones que són obligades a algun tipus de pràctica religiosa, normalment no estan en condició de poder-ho discutir, ni molt manco de poder-ho denunciar. Això implica que el conjunt de la societat ha d’estar atenta i ha de donar suport a aquells que siguin dissidents del seu grup religiós (cristians apòstates, musulmans que es passin al cristianisme, àrabs ateus, gent que canviï d’església, etc). Cal anar afiançant la llibertat de cadascú de practicar la fe de la manera que consideri més convenient. Això és una prerrogativa individual, i no social.

M’he referit abans al fet que l’espai públic ha de ser «neutre», volent dir que tothom hi cap, però que no és el lloc adequat per a cap tipus de proselitisme religiós. En principi, a l’espai públic hi convivim tots: els practicants de religions diverses i els no practicants, i tothom s’hi ha de sentir còmode i tractat en peu d’igualtat. I hem de tenir clar que són coses diferents l’exhibició de qualsevol tipus de símbol religiós en un lloc públic institucional, per exemple, i l’exhibició de símbols religiosos a nivell estrictament individual. Als espais institucionals, no s’hi ha de mesclar la religió. Individualment, en canvi, cadascú es pot mostrar (o no) part d’una determinada fe religiosa.

Entenc que es tracta d’una qüestió de què s’hauria de parlar, tenint en compte que, si no se’n parla civilitzadament, acaba entrant com un cavall desbocat i provocant estralls. Segurament encara hi som a temps, però ja hi ha indicis que estam començant a fer tard.

Suscríbete para seguir leyendo