Eivissa, venuda al millor postor

Eivissa, i Sant Joan com a part d’aquesta illa, ja no són llocs on la gent pot viure i créixer amb la seua família amb garanties

Eivissa ja no és la que era. No parl només de la nostàlgia ni de les fotos en blanc i negre dels anys cinquanta o seixanta que conservam en els nostros àlbums familiars, quan l’illa encara era un lloc discret i únic al Mediterrani que començava a obrir-se al turisme. Parl de la pèrdua profunda d’identitat, d’arrels, d’ànima. Eivissa ha acabat convertida en un aparador buit, un producte consumible venut al millor postor, amb una nova identitat que ha arrasat amb tot el que era la nostra societat.

I no només per culpa de determinats interessos empresarials o inclús màfies que s’han instal·lat entre naltros. A qui primer hem de responsabilitzar és a les institucions i els governs de l’illa, o sigui, a tots i cada un de naltros, que hauríem de defensar el nostre patrimoni i la nostra gent, però que hem mirat cap a una altra banda o, pitjor encara, hem impulsat polítiques que han afavorit la mercantilització i l’especulació sense fre.

En el moment actual, i a pesar que la situació és cada dia més greu, els actuals mandataris, tant a nivell local com insular, no només no estan revertint aquesta situació, sinó que molt sovent actuen com a còmplices o promotors d’aquest model insostenible.

A Sant Joan de Labritja, el municipi que represent, som testimoni d’aquesta dinàmica que va guanyant terreny, que s’estén com una taca d’oli i que també està arribant a naltros. Mentre molts voldríem conservar els nostres boscos, les nostres zones agrícoles, les platges i la costa i tota la riquesa natural i cultural que ens identifica, veim com el creixement i un turisme cada volta més orientat al luxe i la festa amenacen el nostre entorn i la qualitat de vida dels nostres vesins, així com dels nostres visitants que busquen la tranquil·litat que sempre ens havia caracteritzat.

És impossible obviar com, baix la pressió de la indústria urbanística i turística i de determinades decisions polítiques, s’estan aprovant projectes que promouen un model territorial i turístic que només afavoreix a uns pocs amb recursos econòmics elevats. Veim com volen saturar fins i tot l’aire!, amb helicòpters amunt i avall traginant turistes.

Enmig de tot això, Sant Joan no es salva de la dificultat creixent perquè els joves i les famílies puguin accedir a un habitatge digne. Amb preus de lloguer i de compra totalment desorbitats, molts dels nostres vesins es veuen forçats a instal·lar-se en un altre municipi o a viure en condicions precàries. Aquest és un problema que les institucions han de prioritzar i afrontar amb valentia, i no de manera tímida o interessada com estan fent ara mateix.

El resultat és clar: Eivissa, i Sant Joan com a part d’aquesta illa, ja no són llocs on la gent pot viure i créixer amb la seua família amb garanties. El lloguer mitjà a l’illa supera els 2.000 euros, quan el salari mitjà no arriba als 1.400. Molts de treballadors essencials, com infermers, mestres i cambrers, es veuen obligats a dormir en cotxes o tendes de campanya. Mentrestant, cases de luxe generen en únic un dia ingressos que multipliquen per molt el salari mensual de molts residents.

Amb més de tres milions de turistes anuals, Eivissa viu un col·lapse estiu darrere estiu: Sense habitatge accessible, coues de cotxes a les carreteres i a les platges (amb una nova Llei de regulació que no s’ha notat en res), problemes d’abastament d’aigua, d’abocaments de fecals i cada dia més espais públics privatitzats per a rics. Aquestos són només alguns dels símptomes d’un model turístic que destrueix més del que aporta. El turisme ha deixat de ser una font de benestar, per començar a convertir-se en un factor de destrucció progressiva del territori i per enriquir només una minoria.

No podem oblidar que cada vegada que es ven una finca, un habitatge o un racó verge, es ven també un tros de la nostra història i de la nostra cultura. Aquesta és una herència que estam deixant en mans del millor postor, mentre els governs que haurien de protegir-la es mostren inoperants o còmplices.

Mea culpa. Mea màxima culpa. Tots, d’una manera o altra, som part del problema. Per acció, per omissió, per cansament o per desesperança. Però encara hi ha esperança. En les mans que continuen sembrant la terra, en les veus que denuncien aquesta injustícia i en aquells que somien amb una Eivissa que no es rendeixi ni a la riquesa ni a l’oblit.

Com a portaveu del PSOE a Sant Joan de Labritja, vull deixar clar que no acceptarem que el nostre municipi es converteixi en un altre exemple més de com es perd l’essència d’aquesta illa. Hem d’exigir als nostres governants valentia per posar límits a l’especulació i per construir un model econòmic i social que posi la defensa dels residents, el territori i la cultura al centre de totes les prioritats. Eivissa mereix molt més que ser venuda al millor postor. Mereix que la defensem, que la cuidem i que recuperem el seu esperit. Perquè si no ho feim ara, potser serà massa tard.