Viure en català

Parlar d’un idioma és sempre traspassar la línia del confort. La identitat subjacent es veu ressentida i es digui el que es digui hom acaba ofès. Parlar del nostre idioma, de la nostra identitat, de la nostra cultura associada, és -per molt que repetim el mot- una finestra oberta que presagia totes les tempestats. Així que, assumint el risc, m’atreveixo a posar en valor la llengua que he triat per a comunicar-me. Una llengua en la qual penso, somio i amo. Perquè no pot aprendre’s un idioma que s’odia.

Com pot fàcilment comprovar-se pels meus cognoms (Ballesteros Serrano) el meu origen és castellà com a fill d’emigrants que soc. L’atzar va voler que naixés a València on els nouvinguts vam ser acollits amb més prudència que entusiasme i on qualsevol intent d’integració era continguda com l’aigua ho fa amb l’oli. Com a castellà parlant nadiu no vaig trigar a rebre l’etiqueta de «xurro» (per allò del jo juro en acatar les lleis portades pel Conqueridor després de l’ocupació de València), apel·latiu que conservem per a tota la vida els que, malgrat haver nascut, per a ells, no som d’allí.

En un entorn soci-lingüístic on tot indici a nomenar el català com a topònim geogràfic del que es parlava a València era motiu de violència més enllà de la verbal, parlar-ho constituïa un desafiament. Com a habitant d’un territori amb un idioma diferent del qual havia estat educat em va semblar des de nen que havia d’acostar-me a una educació lingüística que no sols no podrien oferir-me en la llar sinó que tampoc a l’escola, on fins a sisè de la vetusta EGB (era l’any 1985) no es va introduir l’assignatura de valencià en l’educació obligatòria. Fins a aquest moment, el meu únic acostament a la nova llengua era la literatura. L’escassa literatura a la qual un nen de 12 anys podia trobar a la biblioteca del poble en primera instància o comprant molt esporàdicament algun llibre de butxaca amb la minsa paga que rebia. Llibres d’autors com ara Ferran Torrent, Jaume Fuster, Joan Pla, primer i més tard Mercè Marçal, Joan Fuster o Joan Barril, a més d’algunes traduccions de novel·la negra nord-americana. Llibres que m’obrien la porta a un món completament nou. Perquè els idiomes tenen això, que et fan habitar contextos únics. Vivències que al mateix temps que ampliaven la meva experiència de nen m’aïllava d’una forma incomprensible d’altres nens que sí que tenien l’idioma de sèrie. La sociologia valenciana tenia i té aquestes coses com, per exemple, que d’adult i en ple desenvolupament de la meva activitat professional alternant la música clàssica amb altres músiques, se’ns exigís cantar en castellà per a ser contractats. I quedi clar: parlo dels ben endins anys 2000. D’un territori on Raimon no hi va poder cantar a la seva llengua mentres ho feia arreu el món.

En aquest context s’ha edificat la meva vinculació amb l’idioma català triat lliurement com a llengua principal de convivència, d’estudi, de lectura, d’escriptura i, per descomptat, vehicular en l’educació sentimental del meu fill. No obstant això, parlar un idioma de manera habitual no sempre és fàcil. I no em refereixo als qui malgrat portar mitja vida en un territori català parlant es neguen a aprendre’l, cosa que em fa veritable llàstima i només denota el poc respecte al territori on han construït la seva vida, sinó més aviat als qui amb més de vuit cognoms catalans consideren que la meva afiliació a l’idioma és espúria. Potser, tan sols es tracta d’una falta d’alineament en la coherència entre el que parlo i els meus llinatges, a més de les expressions barrejades de les diferents comarques que transito que hi surten de la meva boca, encara que prèviament s’hagin conformat al tamís del meu cor. Estan tots disculpats.

La llengua ha estat utilitzada de manera recurrent com a arma llancívola de les diferents postures d’opinió. Encara que les diferències haurien de dirimir-se en l’àmbit del criteri, perquè opinió tenim tots i coneixement (criteri) només els experts. Però en la barra del bar en la qual s’ha convertit el nostre món a través de les xarxes socials i de truculentes tertúlies dirigides per grups empresarials d’opinió, és tan còmode com atrevit llançar sentències sobre el que es desconeix o, pitjor, sobre el que uns altres diuen i ens encaixa en el nostre imaginari. La llengua, com a disciplina, hauria de ser d’ús privatiu dels filòlegs perquè el que jo pugui dir, i i aquest article és un bon exemple, no sols no importa massa sinó que per molt que m’esforci estarà afectat pel meu biaix experièncial. I, ja es sap, el pitjor que tenim les persones és que ens creiem tot allò que hi pensem.

El català, però, és una altra cosa. No m’imagino a un argentí discutint amb un mexicà sobre el nom de la llengua que comparteixen. Més enllà de si diem castellà o espanyol. Més enllà dels localismes, girs idiomàtics, variacions lingüístiques o lèxic, no es contempla una discrepància sobre aquest tema. O, per seguir amb exemples obvis, un gadità i un d’Almeria debatent sobre quina variació fonètica és més purament andalusa. Amb el català passa. I superat el debat de com anomenar-lo, dubtar de la seva unicitat sense detriment de la seva varietat tenint en compte que ho parlen més de 10 milions de persones en 4 estats diferents descriu la ignorància vestida d’arrogància de qui sosté que el que parlem a Ibiza no és el mateix idioma que es parla a Perpignan, l’Alguer o Cocentaina.

En paraules del filòleg i folòsof Joan Francesc Mira «la força de l’expansió, la posició supraordinada d’un grup més fort -i per tant de les seues marques d’indentitat- sobre un altre de més feble, pot produir en aquest la percepció negativa de la identitat pròpia (insegura, submergida, subordinada, no important) i la pèrdua de valor d’aquesta com a font de dignitat». Estic d’acord amb el que diu el meu homònim. Potser, més aviat, sigui una percepció més que una realitat. Nogensmenys, es diu, que el català està en perill. Crec que és una visió minvada i gairebé apocalíptica.

El català està viu perquè es parla. Perquè hi ha persones que ho usem en la nostra zona d’influència. Perquè hi ha persones que, com jo, triem canviar la nostra llengua habitual per la pròpia d’on vivim sense necessitat ni obligació. Com he dit abans, només per amor a l’idioma. En tot cas, el català desapareixerà de la mateixa manera que ho farà el castellà i la resta de llengües. Potser l’anglès i el xinès trigaran més. I no dic amb això que calgui abandonar tot intent de conservació. És tan fàcil com usar-la. Els ciutadans, poc més podem fer que utilitzar-la.

On sí penso que hi ha que posar atenció és amb els més joves com els cronistes del futur que hi seran. En ells podríem dipositar el focus i les eines, atès que la seva realitat social és en castellà, fins i tot, en aquells que a casa tenen el català com a llengua materna. Malgrat l’avanç que va suposar la immersió lingüística a les escoles i instituts, no hem aconseguit la normalització total pretesa. Tanmateix, convindria estudiar altres estratègies i metodologies que superin l’entelèquia per una praxis real.

El futur també passa per gestionar-la d’una forma més eficaç pels qui tenen les competències per a fer-ho. Tenint en compte que gran part de les persones que venen més enllà dels límits lingüístics del català no se sumen majoritàriament al seu ús, cal reconèixer algunes blaüres en aquesta gestió. Si l’aposta única és al folklore com a eina de visibilització o l’obligatorietat administrativa no hi guanyarem. I abans que se’m situï en coordenades polítiques diametralment oposades a la meva ideologia com tantes vegades s’ha fet per persones que poc em coneixen, diré que l’aposta no és de tot o res. La meva tesi és que no són suficients. M’agradaria pensar que un certificat en un idioma habilita per a estimar-lo, i que qui ho ostenta canviarà els seus hàbits per a consumir cinema, teatre, premsa i converses en català. Continuem pensant que això és possible o potser sostenim la quimera com a únic recurs? I, d’altra banda, estimula el folklore i les tradicions un ús generalitzat i expansiu de l’idioma més enllà dels qui ja ho fan servir? Tant de bo si així hi fos!

Com sempre, la solució (d’haver-hi) és polièdrica i si només posem el focus en aspectes constitutius de la idiosincràsia soci-política però insuficients en termes pràctics, continuarem obtenint els mateixos resultats. Cal una reflexió produnda. Mentrestant, siguem creatius i busquem altres solucions per a la construcció d’un futur sòlid en català. El que fins ara hem fet, a més d’insuficient està resultant ser el més nociu per al nostre idioma. Perquè tan sols necessitem que se l’estimin. «La vida s’alimenta de dies generosos», va dir amb saviesa Joan Margarit. Cal recordar, però, que no arriben sols.

Suscríbete para seguir leyendo