Gaza al cor, 4 gats i una mona

(«Europa ha perdut l’ànima».

Josep Borrell)

En aquells temps del cuplé, la progressia viva cridava a tot hora ‘Xile al cor’ mentre l’assassí -i aquí a Espanya molts eren amics seus- entrava al Palacio de la Moneda per destrossar encara més el cadàver de Santiago Allende. Altres temps, altres tragèdies. Passen els anys, les dècades i gairebé tothom ha mort i el que resta fa de la nostàlgia, o no, la oració perpètua de cada dia. Ara, dijous passats, a l’horabaixa de Vila, els seus successors recuperen la frase i la canvien. ‘Gaza al cor’, podrien dir, podrien escriure. I així ho fan. Però, almenys a Ibiza, la cosa, la manifestació no va tenir el ressò que els dissortats habitants de Gaza mereixen. Tal vegada només unes 500 persones s’aplegaren entorn de banderes, cançons i eslògans palestins. La ciutat de Palma va mantenir fort l’esperit al moment de córrer els principals carrers i avingudes de la ciutat. Sembla que a Ibiza tot funciona de forma diferent. A s’Alamera, cor neuràlgic d’Ibiza, s’ajuntaren tan sols quatre gats i una mona. Poca gent per tanta tragèdia, per tanta i tanta sang vessada que de manera quotidiana transforma el panorama gatzerí fins arribar no sabem a on. El govern d’Israel a l’estil Hitler té pressa per executar el genocidi i sobre terra cremada, desprès de netejar-la de sang i pólvora, construir allò que els implacables defineixen com a resort; camps de golf, discoteques, villes de luxe, sexe car i cocaïna per tot arreu sota la coordinació i direcció de Donald Trump/Netanyahu, uns fills de Buda com diria Francesc Pi de la Serra. Lluny d’aquest escenari, notables ciutadans de Vila i part forana s’abstingueren. Es quedaren a casa. Passaren de llarg sobre el drama palestí i no feren acte -en ells això sembla habitual- de presència a la manifestació. Polítics, artistes de pedra picada, representants notables de les arts i de les lletres, professors, gent de l’ensenyança no varen voler acudir a la cita, a la convocatòria oberta. Pitjor per ells, pitjor per nosaltres. Recordaria llavors el títol de la mítica pel·lícula, ‘El silencio de los corderos’. Gaza al cor i sí, una vegada més estic desesperat.