Llatinitat que dificulta

Vivim en una illa on es parlen més de dues-centes llengües, amb procedències dels cinc continents. A l’illa d’Ibiza hi ha parlants de maputxe, de soninké, de bàmbara, de ilokan i de moltíssimes llengües més de les quals la majoria dels habitants de l’illa no en coneixen ni l’existència. Record que una vegada vaig fer un exercici sociolingüístic, en una classe d’un institut d’Ibiza, amb resultats ben curiosos. Vaig demanar als alumnes quin percentatge de la classe pensaven que parlaven en castellà a ca seua. L’institut era de Vila i de majoria castellanoparlant. Però el panorama no era tan clar. Els castellanoparlants -que es creien majoritaris a la classe, però no ho eren- varen dir, de manera generalitzada que el noranta per cent o el vuitanta per cent (els més moderats) parlaven castellà a ca seua. Però, ai las!, comptaven com a castellanoparlants els tres filipins, tots els sudamericans, i fins i tot alguns àrabs. El resultat final era que parlaven castellà a ca seua el trenta-cinc per cent. Hi havia tres filipins i tres llengües diferents (tàgalog, ilokan i anglès), dos malians i dues llengües (bàmbara i soninké), tres àrabs i dues llengües (amazic i àrab), un paraguaià (a casa, en guaraní), i així successivament. Ah! Hi havia dos fills de parelles mixtes, un dels quals parlava castellà a casa i l’altre català.

Bona part de les llengües dels nouvinguts a Ibiza (com ocorre amb la resta de la Catalanofonia), parlen llengües força allunyades del català. Entre els grups majoritaris, els més pròxims (lingüísticament), a banda dels ccastellanoparlants, són els romanesos. A Ibiza hi ha prop de set mil romanesos censats; la seua llengua, el romanès, és una llengua romànica, relativament pròxima al català, d’aprenentatge ràpid (si hom s’hi posa). Pensem que això és bidireccional. No és igual per a un romanès aprendre català que per a un parlant de wòlof (llengua del Senegal) o de xinès mandarí. Descomptant romanesos, llatinoamericans, italians i francesos, emperò, hi ha moltes llengües de persones nouvingudes que es troben a gran distància lingüística del català. Les llengües nordafricanes (amazic, àrab) són ben lluny de la nostra; com ho són les llengües del centre d’Àfrica (wòlof, ioruba, swahili); també estan a bona distància les llengües aisàtiques (xinès, hakka, viet).

Si l’aprenentatge de llengües fos una qüestió estrictament lingüística i no social, els primers que aprendrien català serien els parlants de les llengües llatines (per una mera qüestió de proximitat lingüística). Els parlants de llengües derivades del llatí podrien aprendre la llengua d’Ibiza en molt poc temps, mentre que parlants de llengües germàniques o eslaves ja tardarien una mica més. I, per descomptat, tardarien més, també els parlants de llengües indo-iranianes, centreafricanes o de l’Extrem Orient.

Però l’experiència ens diu -i estic convençut que els col·legues de l’àmbit educatiu ho podrien confirmar a balquena- que justament els parlants d’una de les llengües romàniques (que, a més, és la majoritària) són els que tenen més dificultats per incorporar-se a la comunitat lingüística catalana. La raó és ben senzilla: com que, de manera absolutament generalitzada, els catalanoparlants, al sud dels Pirineus, parlam també castellà sense problemes (en una situació de bilingüisme oficial català-castellà), els castellanoparlants es poden fer entendre en la seua llengua. Podent-se fer entendre en la seua llengua -i, endemés, si hi afegim la cultura lingüística que solen portar a la motxil·la-, no senten la necessitat d’aprendre el català. De fet, si tothom els parla en castellà, no tenen aquesta necessitat. Ells es perden moltes coses, pel fet de no saber català, però no en són en absolut conscients. Per tant, des del seu punt de vista, no se les perden en absolut.

A l’hora d’aprendre una llengua, allò que mou l’individu a fer-ho és la necessitat, en primer lloc. Quan hom canvia de lloc de residència, i això suposa un canvi de país, o fins i tot de continent, el primer que cal satisfer són les necessitats primàries. Hom aprèn la llengua que necessita. Llavors, en una segona etapa, hi pot haver altres raons per aprendre la llengua. La més poderosa d’aquestes raons és la de voler-se incorporar plenament a la societat d’acollida. I, en un tercer estadi, encara hi poden haver altres raons, com per exemple l’interès cultural.

Entre la població immigrada, idò, la primera dificultat per aprendre català és ser castellanoparlant. Si parles wòlof, xinès, bàmbara o ilokan, ho tens més fàcil. T’hauràs saltat tot un seguit de prejudicis (incorporats a la castellanofonia com autèntiques paparres) i, sobretot, no tendràs la idea d’aferrar-te a la comoditat de mantenir la teua llengua perquè tothom la sap. Tot això s’hauria de tenir en compte, a l’ensenyament, a l’hora de fer l’acolliment lingüístic dels llatinoamericans i dels castellanoparlants de les Espanyes.

Suscríbete para seguir leyendo