No és res personal, només són negocis

A una escena mítica d’El Padrí, Michael Corleone, el fill de Vito Corleone interpretat per Al Pacino, li diu al seu germà Sonny, escandalitzat perquè en Michael proposa matar un narcotraficant rival i més encara matar un policia corrupte, que li fa de guardaespatlles, «no és res personal, Sonny, només són negocis». Després, aquesta frase s’ha utilitzat molt per il·lustrar el caràcter pragmàtic dels negocis o fins i tot de la política. De fet, buscant per no equivocar-me en la cita exacta, he vist que a internet hi ha molts vídeos i llistes de frases del Padrino adaptades per a empresaris i emprenedors.

Aquesta frase ha fet fortuna en el món dels negocis i de la política i en general com a aval d’una visió freda, cínica si és vol, del món. Però el món no s’atura i ara ja hi ha un president dels Estats Units —la primera democràcia del món, la que ens ha salvat dos vegades a Europa de caure al costat fosc, fins no fa gaire el paradís dels controls i els equilibris i la separació de poders— que està monetitzant la presidència del país pels seus negocis familiars com cap president havia fet abans. Un dia és el llançament d’una criptomoneda, l’endemà una promoció hotelera o immobilaria o qualsevol altre negoci que els seus fills fan abans, durant i després dels viatges oficials del president. Parlant de viatges, Trump ha acceptat el regal d’un avió dels mandataris qatarians perquè l’Air-Force 1 li semblava vell i inapropiat i utilitzarà el nou pels seus viatges, que cada vegada està menys clar si són públics o privats o les dos coses a la vegada.

Parlava al principi d’El Padrí, la trilogia de Francis Ford Coppola sobre la novel·la de Mario Puzzo. Un altre personatge de pel·lícula de mafiosos, però aquest real, és Elliott Ness, l’agent que va acabar detenint i processant Al Capone per evasió d’impostos. Els Corleone són personatges de ficció, però Elliott Ness i Al Capone i Trump són personatges reals amb històries reals al darrera del que després s’ha ficcionat. No em diran que no es troba a faltar un Elliot Ness ara mateix.

Un altre que monetitzava la institució reial per fer negocis reals és el rei emèrit Joan Carles I. Vàrem descobrir ja fa més d’una dècada que el rei també feia sous a tort i a dret mentre regnava i tenia amants. De la segona part, el refrany diu que «dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu» i ja s’aclarirà amb la reina Sofia i amb els seu confessor. Però la primera part, fer una fortuna mentre era el rei d’Espanya, és seriosa, Sembla que bona part de les comissions del rei també venien d’Aràbia Saudita i els països del Golf Pèrsic, on ara viu. No se si també li regalaran un avió, com al president americà o ja el donen per amortitzat i s’haurà de conformar amb unes ales més curtes.

En qualsevol cas, aquestes històries al que fan mal és a tants i tants empresaris que en els seus negocis miren de fer les coses bé, complir la llei i pagar impostos. Però hi ha tot un altre segment que no. Aquests dies que tot va ple del cas de les comissions de Cerdán, Ábalos i Koldo, he recordat que «el 17 de abril de 1991, el ministro José Borrell ya convocó a los presidentes de las grandes empresas constructoras para exhortarles en privado —«en nombre del presidente del Gobierno y del mío propio», dijo — «a no pagar comisiones a ningún partido para obtener concesiones de obras». Cita textual d’una notícia de El País del desembre de 1994. Sigui per finançar partits o omplir butxaques personals, la corrupció exigeix la presencia simultània de dos elements, «el corrupte» que cobra i «el corruptor» que paga. Si falla un dels dos, no hi ha negoci.

El capitalisme, l’economia de mercat amb propietat privada, és el més dolent dels sistemes menys tots els altres... Els negocis i la iniciativa privada són basics per a la generació de riquesa i el dinamisme de la societat. Però a vegades hi ha una confusió. El paper de la política no ha de ser recolzar els negocis, el paper de la política ha de ser fer lleis i fer-les complir. Uns polítics poden fer lleis més cap aquí i uns altres més cap allà, però si els polítics es deixen capturar pels negocis estan venuts i fallen al seu compromís amb la societat. Per això és tan important no confondre el que és ser pro mercats, pro competència i pro institucions publiques i privades potents, inclusives i de qualitat, amb ser pro negocis.

Si baixem del capitalisme i l’economia de mercat i els conceptes més o menys generals, a problemes més propers, tenim un ampli panorama de situacions en les quals no està clar qui mana i a què o a qui responen les polítiques públiques. I això té molta influència en la vida de la gent, no son conceptes eteris, filosòfics. Per exemple, tot el que te que veure amb l’ocupació de l’espai públic, les platges, els carrers, les carreteres o el mar.

En fi, per exemple, a les Illes Balears qui mana? Si fessin una pel·lícula, qui faria de Michael Corleone? i d’Al Capone? i d’Elliott Ness? És per a un amic.

Suscríbete para seguir leyendo