Bisbes en campanya electoral

Des de la nostra perspectiva actual, costa entendre per què una part de la societat, en determinades etapes històriques, ha tengut una ràbia tan poc continguda contra l’Església catòlica. Qualsevol feminista dels nostres dies se’n deu fer creus que hi hagués gent d’esquerres que l’any 1932 estigués en contra del vot femení, a causa de la influència que el clergat exercia sobre les dones (suposadament més gran que l’exèrcit sobre els mascles de l’espècie). Segur que aquells hòmens d’esquerres contraris al vot femení varen considerar que tenien raó quan a les eleccions següents la dreta va guanyar (quan la República tot just estava encetada). De la mateixa manera, avui costa entendre la crema de convents, els desoris que han involucrat gent de l’Església i la persecució per idees religioses. Però, de tant en tant, sorgeix alguna espurna que ens torna a recordar la importància de la Història per entendre què passa a cada moment. I per situar tothom allà on pertoca. (Ep! Sense cap intenció, sinó ben al contrari, de voler justificar res que s’hagi fet en termes criminals contra ningú, sigui clergue o no ho sigui). 

Fa uns dies, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, màxim organisme dels bisbes del Regne d’Espanya, va demanar que hi hagués eleccions, a causa dels casos de corrupció que impliquen gent del Partit Socialista. Els bisbes, idò, demanen eleccions per mor de la corrupció. La demanada no tendria cap pega, ningú hi podria objectar res, si durant la dècada passada, quan la corrupció anegava completament el Partit Popular (fins al punt de poder unir tothom en una moció de censura contra ells), varen callar com a morts. No canta massa, que els bisbes no diguin ni pruna contra la corrupció, quan la corrupció afecta el PP, i que, en canvi, demanin eleccions si afecta l’esquerra? Hi pot haver una posició, per comparació, més radicalment partidista?

Qualsevol amb dos ulls a la cara ho interpretarà a la primera: els bisbes han entrat en campanya electoral, a favor del PP i de Vox, per descomptat, suposant que aviat hi haurà eleccions (cosa que no donaria per tan segura com la hi donen ells mateixos). No han dit res, ni tan sols els bisbes de les diòcesis valencianes de la província valentina, sobre el president de l’anomenada Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, que va mostrar tota la negligència del món (ell i el seu govern), mentre la riuada anegava poblacions valencianes i causava un reguitzell de víctimes mortals. La seua actuació, no va ser també una forma de corrupció? No hi tenen res, monsenyors, a dir, sobre aquest afer i aquest govern? Ui, no! Que és del PP i no se’l pot criticar. 

Mentre callaven quan els casos de corrupció anegaven el PP, emperò, la Conferència Episcopal Espanyola es posicionava políticament, de manera claríssima, en contra del procés, ben democràtic, d’autodeterminació de Catalunya. La corrupció del govern de Mariano Rajoy els tenia ben tranquils, no hi veien res d’estrany, però que la gent de Catalunya volgués decidir democràticament quina relació havien de tenir amb Espanya (si n’hi havien de tenir cap), amb Europa i amb si mateixos els posava els cabells drets. Per això varen fer soflames a favor de la unitat d’Espanya (encara que s’hagués de conculcar la democràcia, de fulminar-ne tots els principis, per tal de mantenir-la). En aquell moment, no m’hauria atrevit a dir si trobava més immoral el seu silenci sobre la corrupció o el seu posicionament públic en contra de l’autodeterminació de Catalunya. En qualsevol cas, una cosa i l’altra eren fortament criticables. 

A tota la colla de la Conferència Episcopal Espanyola només els ha fet de contrapunt Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona. Pocs dies després del posicionament contra el govern de l’Estat (i, per tant, a favor del PP i de Vox) de la Conferència Episcopal Espanyola, va dir, alt i clar, que l’Església no s’ha de ficar en política, que no ha de prendre partit per cap de les opcions i que ha de quedar al marge d’aquests litigis. Molt sàviament, entenc. 

Vaig conèixer Joan Planellas a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, on compartírem un dinar memorable, amb converses animades sobre creure o no creure, sobre els fonaments (cristians o no) d’Europa i d’altres temes intel·lectualment estimulants. Em va parèixer una persona sensata i moderada, un home d’idees clares i amb formació i caràcter. Dubt, emperò, que sigui capaç de convèncer els seus col·legues de la CEE perquè s’abstenguin de fer campanya electoral pel PP i Vox. He de dir, tot just per acabar, que m’hauria agradat que algun dels bisbes de les illes Balears digués alguna cosa en el sentit de l’arquebisbe Planellas.