Toni Roca, Eivissa 1561

A Fanny Tur que és del Barça

«I per favor, vull aprofitar per desvelar un secret: Toni Roca no té l’edat que diuen les cròniques que té: la prova és que el vaig trobar esmentat en un llistat dels jornals dels treballadors de ses murades de l’any 1561, la qual cosa demostra que en Toni ens enganyava amb la seua edat. És a dir, Toni Roca va treballar en la construcció de les murades renaixentistes que són patrimoni de la humanitat des de 1999...». Paraules dites per Fanny Tur, excel·lent directora de la Biblioteca Municipal de Vila a la presentació de la revista ‘Eivissa ’ -una revista necessària però inevitable- editada per l’Institut d’Estudis Eivissencs. D’aquest escrit conclusions vàries. Si vaig participar a la construcció de les anomenades murades renaixentistes com obrer explotat i sense assegurança social de cap mena vull exigir com a mínim ser declarat oficialment -prengui nota, batlle d’Eivissa - BIC. Hi tinc dret. Tornam -aquesta dona ja forma part de la meva vida- a Fanny Tur. Ella un temps va escriure, «Toni Roca vol ser BIC. La veritat és que mèrits no n’hi falten: és testimoni viu i cronista d’aquestes illes. És un poeta compromès. Té sentit de l’humor (un bé escàs) i capacitat de sacrifici (és del Barça)...». Caldrà parlar amb les autoritats pertinents, Rafa Triguero, per exemple. Tinc que reconèixer però que vaig falsejar la meva dada de naixement. No vaig veure la primeríssima llum del dia el 1944. Pensi bon lector, estimada lectora, que l’any 1561 quan treballava a les murades en qüestió tenia només 18 anys i per son saber no sabia ni menys qui era John Ford o Roberto Rosellini. Vaig mentir perquè segons l’edat que un té no pot anar discoteques i fer de palanquer, l’ofici més bell de tots els oficis. Vaig fer creure que era un adolescent apte per encalçar noies de la France, les dones que aleshores estaven de moda. D’aquells dies de picapedrer, feines de sol a sol, ni menys els caps de semana em consolaven. Els diumenges no jugava el Barça, i un tal Messi era una entelèquia. Angoixa total. Però ho vaig superar gràcies a una dona anomenada Carmeta, de Can Besora, nascuda al sud de la vall de Morna. Temps era temps...

Suscríbete para seguir leyendo