Setge al PSOE: l’Espanya irreformable

Sense voler-me-les donar d’endeví em permet de recordar que l’any 2017, arran del Primer d’Octubre, quan totes les forces de l’Estat llançaren una ofensiva antidemocràtica contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya, amb el suport del Partit Socialista (que va votar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola), vaig pronosticar que, abans que passàs molt de temps, ells mateixos en serien víctimes, i rebrien la mateixa medecina. L’obvietat és que, per al clavegueram de l’Estat, el PSOE és tan aliè, tan poc «espanyol» (per entendre’ns), com ho puguin ser Bildu, ERC o Junts per Catalunya. Recordem, per exemple, que durant el franquisme per ser titllat d’»antiespanyol» no feia falta ser independentista, ni nacionalista de cap nació sense estat, ni tan sols regionalista. Antiespanyol ho era tot el que no fossin ells. I punt. Podies ser un partidari acèrrim de la unitat de l’Estat, un jacobí convençut de cap a peus, un defensor de l’Espanya una i no cinquanta-una a peu i a cavall, que, per a l’Estat franquista (del qual queda molt a l’Estat profund actual), eres «antiespanyol». El PSOE, per exemple, per a aquestes forces, era clarament «antiespanyol». Fins i tot en la seua ala més jacobina. 

Fa set anys el PP va caure per mor de la corrupció que l’anegava. Passat aquest temps, els populars intenten fer tastar al PSOE la mateixa medecina. Com que la gent no es preocupa de comparar magnituds, ni d’informar-se sobre els diversos casos, ni res de semblant, tot passa per ser el mateix. Fins i tot, el simple fet de dedicar-se a la política, en l’actual escampada de fang a tort i a dret, converteix qualsevol ciutadà honradíssim en suspecte de corrupció a raig. El descrèdit de la política fa un mal rabiós a la democràcia, i, per tant, els va molt bé a aquells que voldrien que entre nosaltres no hi hagués un sistema democràtic, sinó una dictadura. O, com diuen els que volen maquillar el concepte, un govern autoritari. O, per dir-ho a l’estil de l’Europa de l’Est, una «democràcia il·liberal». El fet de no aprofundir en els fets fa possible -i fins i tot probable- que molts ciutadans caiguin fàcilment en el discurs del «tots són iguals» i porti molt gent a desentendre’s de votar. Tot plegat té una lògica. I l’orquestració de tot plegat, ara mateix, tampoc no en manca. Forma part d’una estratègia molt ben dirigida, amb jutges, policies, polítics, periodistes, etc, col·laborant de manera molt organitzada per minar el sistema mateix. No entraré en el paper de la monarquia en tot aquest afer, no fos que encara m’hi picàs els dits. 

Tot l’actual setge al PSOE no parteix dels casos de corrupció que hem conegut (i que anirem coneixent, així com es vagin desgranant, d’acord amb l’estratègia esmentada). Això només s’ho poden creure els ingenus, els molt ingenus i, en general, els poc informats. És a dir, un caramull de gent. El problema del PSOE és que, segurament perquè l’han empès els socis (més que no per devoció pròpia), ha intentat frenar l’independentisme català de l’única manera que és possible frenar-lo: intentant reformar Espanya. El catalanisme porta cent-cinquanta anys maldant per regformar l’Estat espanyol. Amb el grau d’èxit constatable. D’aquesta manera, han fet algunes coses que han irritat l’Estat profund (aquells que consideren «antiespanyol» tothom que no siga decididament fatxa i de la colla seua; apunt al marge: ser fatxa no basta per ser del club; si no que ho demanin a la majoria del fatxum català). Per exemple, s’ha aprovat una llei d’amnistia per mirar de no tirar més sal a la ferida catalana. Davant aquesta llei d’amnistia, hem assistit a l’espectacle impagable de la revolta judicial: els jutges -que no han d’opinar sobre les lleis que aproven els parlaments- s’hi han mostrat contraris, fins i tot en escrits públics i en articles als mitjans de comunicació. El fet de no haver-los sabut posar a ratlla mostra la feblesa del govern i, sobretot, del parlament (és a dir, del sistema democràtic). 

Llavors han fet cosetes com ara que es pugui parlar en català, en basc o en gallec al congrés. Això, per als suposats espanyolistes (que sempre actuen com a mers colonialistes castellans), resulta un mos mal de digerir. Un mal bocí. I el posicionament anticonstitucional (fins i tot) és d’allò més clar: PP i Vox parlen només castellà, per si a algú li quedava cap dubte. Com es va aprovar, sé que vaig pensar: els socialistes ho pagaran. Malauradament. 

De la mateixa manera, quan vaig veure la imatge de la reunió a Suïssa entre el govern i Junts per Catalunya (amb Puigdemont a un costat de la taula, amb el seu equip, i Santos Cerdán a l’altre, també amb els seus), de seguida vaig pensar: aquest Santos Cerdán pringarà aviat. Segur que pringa. I vet-vos-ho ací. Som on som: més val saber-ho i dir-ho. Dit això, només ens queda deixar a l’aire el dubte sobre si Espanya és reformable.

Suscríbete para seguir leyendo