El català i molt més

Els que estam embolicats en la defensa de la llengua catalana pens que tenim tendència a perdre de vista la importància que té aquesta tasca, i en les seues múltiples ramificacions. En aquesta reflexió, m’agradaria obrir una mica el zoom perquè es vegin les implicacions que, de vegades, qüestions aparentment locals tenen en àmbits molt més extensos. 

Per exemple, quan s’estava gestant el desenllaç de l’anomenat procés català, vaig escriure que tot plegat tendria profundes implicacions per a Europa. I que aquestes implicacions em preocupaven tant o més que allò que pogués passar en aquesta part concreta de la nostra nació que és Catalunya. La resposta d’Europa davant una crisi democràtica havia de ser, així mateix, democràtica. A Catalunya, molta gent pensava que tot plegat aniria a bon port perquè Europa (llegeixi’s les institucions de la Unió Europea) no permetria que la força bruta s’imposàs a la democràcia. No és pensable, dins l’actual Unió Europea, deien aquests ingenus, que un estat tregui els tancs al carrer (o ardades de policies equipats per batallar contra qualsevol guerrilla urbana) per atacar gent que, senzillament, va a posar una papereta dins una urna. I sí que va ser possible. Bill Clinton havia dit, a Barcelona, feia anys, que «el futur serà català o talibà», i Europa va optar, l’any 2017, ai las!, pel talibanisme. Va posar la raó d’estat (teòricament ja del tot periclitada, pròpia del segle XIX) per damunt de la democràcia. Per nosaltres, era cosa ben sabuda que l’Estat espanyol posaria la raó d’estat per damunt de la democràcia. No era la primera vegada que Espanya estava disposada a carregar-se la democràcia per afavorir la falsa unitat. 

Si Europa hagués reaccionat d’una altra manera, necessàriament, s’hauria hagut de reforçar com a unió. S’hauria hagut de fer la feina, per exemple, de crear algun tipus de poder de decisió per damunt de cadascun dels estats membres, també en afers interns com ara el manteniment (o no) de la seua actual estructura. Europa només podia donar suport a Catalunya afiançant d’una manera molt més clara les estructures internes de la Unió Europea. I reforçant-ne moltíssim el perfil institucional. Però la Unió Europea -les seues institucions- va optar per fer el de sempre, anar molt a poc a poc, i no incomodar-se amb cap estat membre (i, encara menys, si es tracta d’un estat membre d’un pes considerable). Fer costat a la democràcia hauria reforçat Europa. I ara podria fer front amb molta més facilitat a totes les sortides díscoles de determinats estats de l’Est (Hongria n’és un bon exemple) i tendria més eines per combatre tot l’antieuropeisme que s’està organitzant al voltnat del populisme d’extrema dreta. La Unió Europea seria diferent -segurament millor- si el 2017 hagués decidit fer costat, d’una manera activa i decidida, a Catalunya. Però ni els porucs de la gran coalició alemanya no s’hi varen atrevir. 

Molts no ho veien, però quan parlàvem del procés d’autodeterminació de Catalunya estàvem parlant d’Europa, de la seua unitat, de la seua estructura, del reforçament de la seua democràcia, de la seua consolidació. Una Europa més sòlida no hauria de patir les actuals humiliacions que li infringeix el trumpisme americà, per exemple. I la clau, i potser a Alemanya no ho tenien prou clar, era Catalunya. 

Ara mateix, el català, i potser no ens n’adonam, resulta del tot clau. Defensar la llengua catalana, planificar el que faci falta perquè arribi a ser la llengua pública comuna de tota la Catalanofonia, consolidar el pes del català dins el conjunt de la cultura europea resulta clau per al futur d’aquesta Europa desnortada i, malgrat tot, en construcció. És la llengua catalana la que sosmou les costures de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la que posa en qüestió l’efectivitat de la Carta, i la que reclama drets en nom d’aquest element clau del bagatge constitucional europeu. Les comunitats amb llengües minoritàries, i una part de les que parlen llengües minoritzades, no tenen prou pes dins les institucions europees per posar en evidència la manca de drets lingüístics d’una part dels europeus. I qui parla de drets lingüístics, com no podria ser d’altra manera, parla de drets en general. I qui parla de drets parla de dret, és a dir, de política. 

Europa ha de decidir si vol competir, en el món global, amb els Estats Units, la Xina, Rússia, l’Índia o el Brasil, o si vol quedar relegada a una mena de balneari per a jubilats i gent fora de circulació en general (via estat del benestar rebaixat, com podem veure dia a dia). Si vol ser al món, Europa hi ha de ser a través d’unes institucions que ultrapassin la mera suma (mal amalgamada) dels actuals estats. I això passa per fer coses a desgrat d’aquests estats. Com ara defensar la recuperació plena del català. L’esment perquè em toca de prop, però, sobretot, perquè és molt visible. I les conclusions a què hom pot arribar, sigui català o francès, són del tot elementals.

Suscríbete para seguir leyendo