Mal rotllo global

Trump va guanyar les eleccions i els seus disbarats estan superant expectatives. Perquè des de fa un temps hi ha tan mal rotllo al món? Perquè tot fa tuf de mil·lenarisme i en lloc d’uns nous anys vint, una nova edat daurada, sembla que estem vivint una època color de merda de colom? Perquè quan encara no fa 100 anys de l’aparició dels autoritarismes dels segle XX tornen a cotitzar a l’alça els homes forts —Erdogan, Milei, Netanyahu, Orban, Putin, Trump, Xi, etc.— i tanta gent enyora els dèspotes ultres i menysprea la democràcia?

M’agradaria elaborar una mica sobre aquests temes, primer agafant els prismàtics per mirar lluny, al món, i després intentant mirar més de prop la situació d’aquí.

Des del punt de vista material, mai en la història de la humanitat hi ha hagut menys misèria que ara. “Menys” no vol dir que no n’hi hagi. Al món hi ha prop de 700 milions de persones, un 8,5% de la població mundial, que viuen amb menys de 2,15 dòlars al dia, la definició de pobresa extrema del Banc Mundial. Això és realment molt poc. I encara uns 3.500 milions, un 44% de la població del món, viuen amb menys de 6,85 dòlars al dia, la definició de pobresa. Si bé la pobresa extrema ha baixat molt des dels anys 90 cap aquí, el nombre de pobres sense adjectius no ha variat gaire, perquè l’augment de població s’ha menjat els augments de renda. Per tant, les dos coses són compatibles: hi segueix havent pobresa al món, però en termes percentuals n’hi ha menys que en qualsevol altra època.

La major part dels pobres extrems, dos terceres parts, viuen a Àfrica, molts a països que són extremadament fràgils, sotmesos a guerres i conflictes i que depenen de l’ajut internacional per a les coses més bàsiques com els aliments o els medicaments. Si haguéssim escrit aquestes línies fa 25 anys, la situació seria encara molt pitjor al món en general i a Àfrica en particular. Bona part dels països africans van decréixer, es varen fer cada vegada més pobres durant la segona meitat del segle XX. Cada vegada més pobres, decreixent com xuclats per un forat negre. Això va canviant des de fa unes dos o tres dècades, en bona part per les inversions xineses a moltes economies africanes.

Hem dit Àfrica, però que ha passat a Àsia, el continent més poblat del món i l’altre lloc en el qual fa 50 anys hi havia molts pobres? Idò resulta que Àsia dona lloc nom a un miracle en creixement econòmic. El “miracle asiàtic” es refereix al fet que els últims 75 anys milers de milions d’asiàtics han sortit de la pobresa extrema. Primer el Japó, després els “tigres” i els “dragons” i finalment la Xina i aviat l’Índia. Quan els de la meva edat érem petits la setmana a l’any que es celebra el DOMUND, hi havia unes guardioles per demanar almoina per a les missions. Les guardioles estaven fetes representant el cap d’un xinès, d’un africà, d’una dona filipina, etc. Però cap dels països asiàtics que han crescut i han tret milers de milions de persones de la pobresa ho han fet gràcies a l’almoina occidental. Ho han fet a base d’incorporar les seues economies als mercats mundial i a la globalització. Àsia és des de fa dècades la fàbrica del món.

Si tornam cap aquí, a les societats occidentals relativament riques no ens ha anat malament. Els Estats Units i Europa, ja érem relativament rics fa 50 anys. I hem guanyat amb la globalització l’accés a béns de consum, electrònica, electrodomèstics, roba, etc. molt més barats que mai. En particular, els Estats Units són guanyadors objectius de l’última onada de globalització, entre d’altres coses perquè com a líder mundial ha escrit moltes de les regles del comerç i la inversió i ha crescut bastant més que Europa l’últim quart de segle.

Però també hi ha hagut perdedors. I d’aquests perdedors en ve part del malestar actual. A les societats occidentals hi un ampli quart món de pobresa i exclusió social, però no em referesc a això. Als Estats Units i als països europeus —una mica menys—ha augmentat la desigualtat. Els llocs de treball i els salaris s’han polaritzat entre una elit cada vegada més ben pagada i una base de treballadors estancada en el mileurisme. Molts llocs de treball intermedis, qualificats i relativament ben pagats, han desaparegut. La part —i aquí hi ha un error de Trump— dels llocs de treball industrials no tornaran, o bé perquè la indústria no tornarà d’Àsia, o perquè, si torna, està cada vegada més robotitzada i amb menys ma d’obra. I és veritat, els llocs de treball poc qualificats en els serveis personals estan relativament mal pagats. De fet, moltes d’aquestes feines ja no les volen fer els europeus i les venen a fer immigrants. D’això, de crear molts llocs de treball, però mal pagats i amb condicions no gaire atractives, a Ibiza i a altres llocs amb monocultiu turístic en sabem alguna cosa.

El malestar té una base econòmica que s’ha d’abordar. Ara bé, pensar que té solucions senzilles a base de posar a governar homes com Trump no té ni cap ni peus i anirem a pitjor. Com deia aquell, som dins un clot, però encara no és gaire fondo...

Suscríbete para seguir leyendo