Lisístrata, encara

Aristòfanes, sense cap mena de dubte, és el gran autor còmic del teatre grec clàssic. Té algunes comèdies que han estat representades durant segles i que encara avui tenen prou actualitat. En sentir el seu nom, de seguida ens vénen al cap ‘Els núvols’, ‘L’assemblea de les dones’(en tenim una magnífica versió eivissenca de Marià Villangómez), ‘Les vespes’, ‘La pau’, ‘Les tesmofòries’, i tantes d’altres. En grups de teatre amateur i escolar d’Ibiza he participat, d’alguna manera, en la posada en escena, com a mínim de quatre o cinc peces del gran còmic grec.

De totes les peces teatrals d’Aristòfanes, segurament una de les més conegudes és ‘Lisístrata’. Es tracta d’una peça magnífica tant per posar-la en escena amb grups d’estudiants (els entusiasma) com amb grups de teatre de tota casta i condició. En qualsevol cas, variarà la qualitat dramàtica, segons les circumstàncies. Però sempre hi haurà gresca i divertiment. Que, al cap i a la fi, és el que es busca, amb aquesta obra, juntament amb una crítica a la guerra per la guerra. De manera que podem considerar que avui, vint-i-sis segles després, continua tenint actualitat.

Les repercusions de l’obra han estat espectaculars. I en tenim algunes de relativament recents que mereixen la pena de ser esmentades. A l’obra original, les dones fan una vaga de sexe (no cohabitaran amb els seus marits) fins que els hòmens no aturin la guerra. Com ja es pot esperar des del principi de la comèdia, al final, després d’unes peripècies completament hil·larants, les dones aconseguiran el seu objectiu. I tot acabarà amb un gran dinar, com solia ventilar les seues comèdies Aristòfanes. La idea de la vaga de sexe devia ser, tant per al públic grec del segle V abans de Crist com per al públic actual, si més no original i divertida. Poc hauria pogut pensar, emperò, el vell còmic que vint-i-cinc segles després, a la segona meitat del segle passat, hi hauria una vaga de sexe, impulsada per dones de guerrillers i de polítics en actiu a Colòmbia per reclamar que s’acabassin les hostilitats entre les FARC i l’exèrcit colombià. No sé l’impacte que hi degué tenir, en les negociacions de pau, però el fet ha quedat documentat per a la Història.

Més prop de ca nostra, a Bèlgica, s’hi produí un esdeveniment curiós: el dia 18 de febrer de 2011, el país binacional del Benelux va batre el rècord mundial de dies sense govern. Si no ho record malament, eren dos-cents cinquanta. Aviat s’és dit! Llavors un grup de dones, parelles de pròcers de la política flamenca i valona, varen decidir començar una vaga de sexe, seguint els designis de Lisístrata, fins que aquell país no comptàs amb un acord de govern. Tampoc no sabem l’impacte que va tenir, però també ha quedat en els annals dels esdeveniments curiosos del que portam de segle XXI.

Hi ha d’altres casos en què hom ha apel·lat a Lisístrata i a la vaga de sexe per resoldre altres situacions conflictives (en mols casos menors), però ja no ens hi estendrem més. Realment, no es pot dir de moltes obres teatrals que hagin tengut un seguiment exemplar similar al de Lisístrata.

Idò bé, com ens informava el diari El País recentment, al voltant del passat 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, la regidora Mari Carmen Muñoz, del Partit Popular, a la ciutat de Linares, va ordenar ‘parar una representació de ‘Lisístrata’per mor del seu contingut radical’. Més de dos mil tres-cents anys després de l’estrena de l’obra, la censura impedia que es pogués representar amb normalitat, en una ciutat de la Unió Europea. No he llegit quines conseqüències ha tengut tot plegat, ni per a la regidora, ni per al seu partit, ni com ha reaccionat la gent a Linares, però pens que la notícia, encara que ocupàs un espai petit, es troba entre les més impactants que hem pogut llegir últimament.

A la Grècia de les Guerres del Peloponès, hom podia representar ‘Lisístrata’, sense que ningú la interrompés, i sense que els seus actors ni el seu autor fossin perseguits. Passats més de vint segles, una regidora (que, a més, deu ser de Cultura) es permet aturar una representació de l’obra, en un indret de la suposadament civilitzada Europa, com si fos la cosa més normal del món. Sembla que, amb els vents que bufen últimament, aquest tipus d’acció esdevé cada vegada més possible (i àdhuc probable). Potser ens estam rascant a marxes forçades el vernís de civilització que havíem acumulat des dels esmentats clàssics, amb la intenció que la caverna que hi ha per sota aflori amb tota la seua energia i voracitat. Que Lisístrata i Aristòfanes ens acompanyin! I s’apiadin de nosaltres.

Suscríbete para seguir leyendo