Guerra comercial i incertesa global

Escrivia, just després de la seua victòria del novembre passat, que el Trump de 2016 es podia comparar amb un nen que troba un formiguer dalt un marge i hi fica un pal. El Trump de 2025 ha crescut i està removent el formiguer, desfent tot el marge i apallissant amb el pal els que troba passejant pels voltants. El formiguer és el sistema multilateral de comerç articulat des del final de la segona guerra mundial, primer pel GATT i després per l’Organització Mundial de Comerç. Però no és només el comerç, Trump impugna tot el sistema de relacions internacionals basat en regles i cooperació multilateral: els acords de París contra el canvi climàtic, la UNESCO, l’Organització Mundial de la Salut, el Consell de Drets Humans de l’ONU... De fet ha insinuat, i és la postura d’alguns dels seus ideòlegs, d’abandonar l’ONU i sortir d’organismes com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial —en els quals els Estats Units són el comandament principal des de fa 80 anys.

Trump ha començat amb aranzels del 25% al Canadà i Mèxic que ha anat posant i posposant i que ha justificat amb temes que no tenen res a veure amb el comerç com la immigració i el fentanil. És xocant que la primera baralla sigui amb els veïns, amb els quals té una zona de lliure comerç integrada, renegociada i canviada de nom per ell mateix en el primer mandat. La retòrica respecte al Canadà és que se la vol quedar, com Groenlàndia, i convertir-la en el 51è estat. A la Xina li ha afegit un aranzel genèric del 10% als ja existents. Ha posat un aranzel del 25% a les importacions d’acer i alumini. Això per no parlar de l’OTAN i del paper de Trump amb Gaza i la guerra d’Ucraïna. Havíem suposat que Trump era un regal per a Putin, però ha superat totes les expectatives.

Els aranzels de Trump estan sent contestats per la resta de països. És la lògica perversa de les guerres comercials. Els altres països contesten amb aranzels i noves represàlies i la situació va empitjorant. En una guerra comercial no hi guanya ningú i això semblava prou clar fa només uns anys. La Xina o el Canadà ja han posat aranzels a determinades importacions americanes. Ahir mateix la Unió Europea va posar aranzels a una sèrie de productes americans com la soia, els pantalons Levi’s, les motos Harley Davidson o el whisky bourbon, entre d’altres.

Però els aranzels no protegeixen la indústria nacional en el sentit clàssic, sinó que moltes vegades el que fan és encarir els inputs. No hi ha cap país que pel seu compte sigui capaç de produir-ho tot. La producció de béns com un telèfon mòbil o un cotxe és molt sofisticada, amb components i materials provinents de molts països, peces que a vegades creuen les fronteres més d’una vegada. La indústria moderna és “just in time” i el comerç internacional modern és en bona mesura un comerç de components i tasques, organitzat en cadenes de valor global molt complexes. Tothom recorda com la SEAT i altres fàbriques de cotxes europees es varen aturar quan varen deixar d’arribar els xips i components de la Xina i altres països asiàtics pel confinament del COVID.

En un món de cadenes de valor global els aranzels encareixen no només els productes finals sinó els components. Per exemple, sobre el famós aranzel del 25% a l’acer i l’alumini, una de les primeres mesures de Trump, resulta que als Estats Units hi ha 60 vegades més fabricants de productes que utilitzen alumini per fer coses, que productors d’alumini. Un aranzel a l’alumini encareix els costos de producció de tots aquests fabricants, que perden competitivitat davant competidors mexicans, canadencs o europeus. O per exemple, el 40% de les importacions americanes de la Xina són de components i Trump ha afegit un aranzel general del 10% a les importacions xineses, encarint tot això.

La visió de Trump del comerç internacional i l’economia és de proteccionisme i nacionalisme econòmic mercantilista. Trump interpreta el món amb la visió agressiva de quan feia tractes immobiliaris o programes a la tele. Una concepció de suma zero de les relacions econòmiques internacionals: el que un país guanya un altre país ho perd. Però la lògica del comerç internacional ha de ser de suma positiva, tothom hi ha de guanyar. Mentrestant, Trump està creant incertesa i riscos a l’economia mundial. La borsa americana se’n comença a ressentir.

Dins la mateixa coalició que dona suport a Trump no tothom té els mateixos interessos ni la mateixa agenda. Hi ha els nacionalistes econòmics tradicionals, obsessionats amb una indústria que no tornarà i si torna no crearà tants llocs de treball, perquè cada vegada està més automatitzada. Hi ha els nacional-populistes —com Banon— i hi ha la dreta tecnològica —com Musk i els altres magnats de Silicon Valley. Està per veure quant aguantarà un còctel tan explosiu. La resta del món, Europa en particular, hauria de mantenir el cap fred, comerciar amb qui vulgui i entendre que per ara els Estats Units han deixat de ser un soci fiable. Venen corbes.

Suscríbete para seguir leyendo