Exèrcit europeu

La victòria de Donald Trump a les eleccions americanes ha consolidat una mena de nou ordre mundial que ja s’estava començant a configurar (i que, potser per peresa o per desídia, des d’Europa ningú no volia veure). En aquest nou ordre, els Estats Units d’Amèrica accepten (si us plau per força) la renúncia a liderar (si més no en solitari) el devenir internacional, i es tanquen en si mateixos (a fi de tornar a fer «Amèrica gran altra vegada»). El replegament dels Estats Units implica -o va paral·lel a- l’emergència de noves potències, que es consoliden de manera aparentment estable (mai no podem dir defintiva). En aquest sentit, destaca la Xina. Però també hi tenim Rússia (que, amb una aliança amb la Xina, pot fer molt de forat a més d’un continent). Queden una mica a la perifèria, però també influint-hi de manera clara, l’Índia o el Brasil.

Observem que, en aquest nou ordre, hi predominen les «democràcies il·liberals» i les dictadures pures i dures. Si alguna cosa es desprèn, d’aquest nou mapa de pesos i contrapesos, és que la democràcia liberal, tal i com l’hem entès fins ara, es troba fortament qüestionada arreu del planeta. I que, en el nou ordre mundial, sembla destinada a jugar-hi un paper totalment secundari. En bon part perquè, en aquest context, la Unió Europea no hi juga cap paper destacat.

Hem comentat diverses vegades els handicaps de la Unió Europea a l’hora de participar en el camp de joc mundial. El més important de tots és la seua manca de cohesió. Els diversos estats membres van cadascun a la seua, sense contribuir a la cohesió interna, ni treballar conjuntament per dissenyar un projecte realment europeu, que es pugui presentar davant el món amb un mínim de coherència i de cohesió.

Totes aquestes mancances s’estan posant de manifest, especialment durant aquests darrers mesos, en la gestió de la guerra a Ucraïna. La meitat de suport internacional que ha rebut Ucraïna procedeix dels Estats Units. De manera que en depèn de forma inexorable. Això no suposava un gran problema en l’etapa Biden, en què Amèrica mantenia el paper que havia estat jugant des del final de la II Guerra Mundial. Però l’entrada de Trump ho ha trastocat totalment. En el nou ordre de coses, el president dels Estats Units es permet un espectacle com el que va protagonitzar a l’última visita de Zelenski a Washington, un espectacle orquestrat directament per a les càmeres, com si allò fos un plató de televisió, amb l’única finalitat d’oferir un reality per a tothom que el volgués veure.

Davant la pinxeria de ranxo tronat que han ofert els americans, Europa ha volgut reaccionar ràpidament donant tot el suport a Ucraïna. Així ho han manifestat des de Macron a Stamer passant per diversos dirigents (entrants i sortints) d’Alemanya. Fins i tot la italiana Georgia Meloni, a qui tothom qualifica de trumpista, ha donat suport a Ucraïna davant Rússia. Però Europa, ai las!, què pot oferir? Quins mitjans té, actualment, la Unió Europea -encara que s’hi afegeixi el Regne Unit- per millorar «les cartes» (diguem-ho com Trump) americanes?

La crisi ha portat a parlar de la creació d’un exèrcit europeu. Seria lògic que existís, si més no, una força europea comuna d’intervenció ràpida, que pogués tenir un caràcter disuassori davant possibles atacs de, posem per cas, Rússia contra membres de la Unió Europea. Ni a les Repúbliques Bàltiques, ni a Polònia, ni tan sols a Romania o a Bulgària, bona part de la població no té cap dubte que, si Putin pensàs que tendria èxit, demà mateix els envairia. Vist des de la nostra perspectiva occidental, més o manco bonista, filla de la nostra posició durant la guerra freda, ens pareix impossible. Però puc assegurar que la percepció que es té a Polònia o a Letònia (o fins i tot a Romania) és totalment diferent.

Però, es pot crear un exèrcit europeu sense que s’hagi generat abans una ciutadania europea? En temps passats, vàrem creure que la unió econòmica (i fins i tot monetària) acabaria provocant l’afermament de la unió política. Pràcticament arribàrem a considerar que la unió política vendria tota sola, si s’aconseguia gestionar de la manera més adequada un mercat comú. Però ara mateix ens trobam amb els vells nacionalismes del segle XIX corcant una Europa que és a molta distància d’esdevenir una unió política. Ja saben els nostres lectors que som partidari fins i tot de canviar-li el rètol, per poder avançar (la idea no és meua, sinó de Jean Monet o d’Alcide de Gasperi). Hauríem de construir els Estats Units d’Europa (com hi ha els Estats Units d’Amèrica), i deixar-nos d’històries. Així, una força militar nostra tendria tot el sentit.

Suscríbete para seguir leyendo