Vicent i les copes de conyac

Avui patriòtica diada de les Balears és el moment just i precís per parlar i escriure sobre Vicent Ribas ‘Puvil’ i les copes de conyac. Amb el conyac, delicada matèria d’insubornable plaer, no s’hi juga. Per exemple, un ‘Carlos III’ de daurat color que resplendeix a la vista i omple de felicitat a qualsevol esperit civilitzat i culte, com vostè gentil lector, fràgil lectora. El conyac no vol qualsevol got a l’ús. Heus aquí el que diu el Diccionari de la Llengua Catalana: «beguda alcohòlica elaborada amb vi procedent de la regió francesa la Charente, centrada per la ciutat de Conyac, envellida en botes de roure o alzina’. Poca broma, poca broma. Cal copa der qualitat, no vas per beure aigua, coca-cola, gasosa o qualsevol beguda inferior. I el detall, la cosa la hauria de saber l’antic cronista esportiu a les pàgines de Diario de Ibiza. Anem per parts; com deia la cançó popular, era un diumenge a la tarda, sempre me’n recordaré, quan Vicent Ribas i família es convidà a una paella especial. Ell sempre fou cuiner de qualitat, «vaig aprendre l’ofici al llarg d’una temporada especial que no puc revelar, secret d’estat...». El resultat fou extraordinari, l’arròs al punt i el vi també. L’incident es produeix a l’hora de les postres, el cafè... i el conyac, servit en gots per beure trinaranjus i poca cosa més. Però com diuen a Mallorca tot sa compondrà. D’altra banda, els convidats foren comprensius; Sònia, Ona, Carles, Albert Ribes, gloriosament jubilat però amb força i constància i un servidor, amable poeta emèrit per la gràcia de Déu. Tranquil·la tarda de tertúlia i noms coneguts a l’hora de la conversa; Elena Ruiz, Gary Cooper, Miquel Barceló, Bartomeu Ribes Guasch, Xim Seguí, Josep Marí, Laura Ferrer... De tota manera no cal complicar les coses, malgrat tot, la vida continua.