Dugueu els cans fermats pels camins d’Eivissa

Tenc per costum transitar pels camins de l’illa d’Eivissa. Ho he fet en moltes ocasions a peu, corrent o en bicicleta de muntanya. Especialment en els darrers anys donant-li al pedal, gaudint de la bellesa dels nostres paisatges, dels camins disponibles i de l’exercici a l’aire lliure.

Bé, el cas és que em sol trobar amb cans amollats pels camins d’Eivissa, amb els amos prop, però no suficientment com per aturar-los quan decideixen glepar-me i perseguir-me, amb el consegüent ensurt que em produeixen, el risc que em mosseguin, o la possibilitat que es creuin amb les rodes de la bicicleta o les meues cames.

Entenc que els cans no són els responsables del meu ensurt, de pensar com reaccionar-hi (allunyant-me de pressa, o baixant de la bici i posant-me darrere d’ella, com em recomana el bon amic Antonio García) o dels possibles accidents ocasionats. Ells, simplement reaccionen davant el moviment que els inquieta. He de dir que, afortunadament, no tots els cans que em trob em volen mossegar o perseguir, sinó una part. Per sort, un bon nombre m’ignoren.

No és un problema que li passi només a la meua persona, és clar. És una situació recurrent de conversa entre gent aficionada al pedal, a Eivissa. Anant a peu, d’excursió en grup, en petit comitè o tot sol, no m’havia trobat amb el problema en qüestió pràcticament mai, però corrent o anant en bici, sí.

Quan protest perquè em surt un ca glepant o bordant quan vaig per un camí corrent o en dos rodes, normalment la resposta de l’amo és “perdona!”. Si hi insistesc, sol passar a un “però si no fa res!”, cosa que desconec. Com tampoc té en compte l’amo la frenada que he de fer, amb la corresponent pèrdua d’inèrcia, quan no, d’equilibri, o l’ensurt que me’n duc. M’he arribat a trobar amos que m’han ignorat totalment quan he protestat, com si la llibertat canina estigués per sobre de les normes, el sentit comú o de la meua seguretat i trajectòria.

A totes les vies públiques els cans han d’anar lligats per l’amo, a totes. Voreres, carrers, places, platges, camins de terra, camins asfaltats. És la seua obligació. I és la seua responsabilitat el que passi. No m’ho invent, és així. I observar-los, o pensar que se’ls controla de prop, no és suficient mesura per assegurar-se que el ca no sortirà corrent rere un ciclista o algú que corr. No, els reflexos dels cans són molt més ràpids que els de les persones.

Així que, per favor, per evitar mals majors o denúncies, que no vull haver de posar, cosa de la qual cada dia som més a prop, aquells que passejau cans per vies públiques, pels camins d’Eivissa, dugueu-los fermats.

Suscríbete para seguir leyendo