Una illa amb personalitat

Ara que tot apunta cap a una carpetada a la globalització, podríem mirar-nos amb preocupació (o no, segons com ho vegem) el futur de la marca (en americà, per descomptat) de la nostra illa: Ibiza. Eivissa és coneguda -sota la marca americana Ibiza- arreu del món. Saben que existeix persones que són totalment incapaces de situar-la en un mapa. Sense treballar en el món del turisme, un servidor de tots vostès ha trobat turistes que no sabien si Eivissa era part d’Europa, d’Àfrica o d’Àsia. Però sabien que existia, i que hi havia els millors clubs (llegeixi’s discoteques) del món mundial. Amb permís de part de l’Orient Mitjà i d’illes com Rodes.

Amb la victòria de Donald Trump a les eleccions americanes, sembla que es comença a tancar la porta de la globalització. Cosa que havia constituït el somni humit d’amplis sectors de les esquerres europees. El moviment antiglobalització ara té al món líders com Donald Trump, el seu Sanç Panxa Elon Musk, el rei de les criptomonedes l’argentí Jorge Milei, o l’amic Volòdia (Vladimir Vladimírovitx Putin per als que no formen part del seu cercle més íntim). El moviment antiglobalització, tan celebrat -hi insistesc- per determinades esquerres europees (i mundials) està guanyant clarament la partida a la globalització, i ho està fent a través dels líders esmentats i de les seues polítiques (cada vegada més clarament reconeixibles).

El reconeixement internacional d’Eivissa passa(va) per la victòria de la globalització. La nostra illa -si més no com a marca- era un producte exclusivament global. Tant que hom pot lluir «brands» com «Ibiza Republic» sense que el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Tribunal d’allà on sigui se li tirin al damunt i l’enviïn directament cap a Estremera. A l’imaginari global, Eivissa era (és) una mena de República de la gresca i la gatzara, amanida pel cluster musical més potent de bona part del Planeta i regada amb profusió de substàncies psicotròpiques que funcionen com una mena de benzina de tot plegat.

Alguna vegada m’havia permès de discórrer, en aquesta mateixa columna, sobre les potencialitats que tot això donava a l’illa d’Eivissa. El fet de ser coneguts arreu permetia, per exemple, que qualsevol petita manifestació en llengua catalana, qualsevol aixecadeta de dit (per tímida que fos) pogués tenir un impacte absolutament extraordinari. Encara em deman sobre l’impacte sociolingüístic que pot tenir el fet que Eivissa no només sigui l’illa amb un percentatge més baix de catalanoparlants, sinó també de castellanoparlants. Els trossejament, el melting pot, el producte típic de la globalització, constitueix una defensa o un atac, al principal tret d’identitat de la nostra comunitat humana? La llengua i la cultura pròpies, poden surar millor en aquest context entròpic, o en un atac directe de l’Estat, com els ocorre a bona part de la resta de territoris dels Països Catalans?

Ho va dir el vicepresident Vance: a Amèrica hi ha un nou xèrif. Aquest nou xèrif s’ha convertit en el líder mundial del moviment antiglobalització. I de l’antiimperialisme. Europa ha fruit de més de mig segle de pau a l’ombra del potencial militar de l’amic americà. Però l’amic americà vol deixar de pagar la festa (militar) als europeus. I els ha dit, ben clarament, que ja es poden anar espavilant pel seu compte. Els americans, que s’havien inventat això de la globalització, es repleguen. I els mateixos americans, que han representat fins ara tot allò que l’antiimperialisme denosta, renuncien a continuar aplicant les seues polítiques imperialistes. Tornam a una mena de món mercantilista, en algunes coses semblant al de la meitat del segle XIX. Però amb unes corporacions tecnològiques que peguen setanta patades a les que hi hagi pogut haver en cap altra etapa de la Història.

En aquest nou ordre de coses, Eivissa haurà de buscar un lloc que li sigui assumible i en el qual mantenir -si entre tots ho trobam oportú- el seu estatus internacional. L’illa, amb el seu melting pot, té prou personalitat per aconseguir-ho. Però ha de saber (hem de saber) que a partir d’ara s’haurà de jugar amb algunes cartes diferents de les que ens havien servit per guanyar la partida de pòquer (o de fer-nos trampes al solitari, segons com ho mirem).

Sembla que, en aquest nou panorama que es comença a configurar, cada vegada sabrem més on són les fronteres, qui està amb qui, i qui ha quedat completament tot sol, a la intempèrie, després de clamar durant anys i panys contra els seus espoliadors. Per això, aquí, hauríem d’enfortir algunes coses que ens permetin, ben clarament, ser vistos com a diferents de tota la resta.

Suscríbete para seguir leyendo