Oi que castren els gats?

Segons es va sabent, treballar d’assessor de Junts en el Parlament Europeu és tan turbador com endinsar-se en la cambra fosca d’una discoteca d’ambient, almenys si ronda per allà en Toni Comín. Hom està en el despatx, la mar d’enfeinat fent fotocòpies que diguin «Ni un pas enrere» per a repartir-les als avis que vindran d’excursió a la Casa de la Republiqueta, i l’única cosa que no va enrere és la mà d’en Comín un cop s’ha establert en la cuixa assessora. Lliuri’m Déu de criticar el fogós comportament d’en Comín, que al no disposar d’acreditació com a europarlamentari, en alguna cosa ha d’ocupar el temps, i més quan ja quasi no queden diners per pispar en el Consell de la Republiqueta, cosa que, diuen, era el seu entreteniment favorit.

Tinc un amic gai que també es diu Toni C. (ara passa un delicat moment de salut i aprofito per a enviar-li ànims i dedicar-li aquesta columna) i de tant en tant em tira els trastos, si bé cal dir en descàrrec seu que no ha arribat mai a fotre’m mà, ni a mi ni a diners aliens, cosa que demostra que fins entre els Toni C. hi ha classes. Per què uns sí i altres no? Només se m’acut que l’exili augmenta el furor genital. Un guilla a l’estranger buscant la llibertat que aquí li falta i, quan se n’adona, la llibertat s’ha convertit en solitud ordinària, buida i pesada, i més quan són exilis cinc estrelles. Llavors un arramba el que sigui per a apaivagar la solitud, encara que sigui un assessor casat, amb dona per a més inri, que passava per allà.

El gat de casa pateix un furor genital com el d’en Comín, de tan bé que viu es deu pensar que pateix un exili a la catalana. En no tenir assessor, se solaça amb un coixí, i no és que aquest es queixi, però no és agradable estar al sofà mirant la tele, amb el mixino al costat posseint-lo. Quan ahir la meva senyora va insistir que caldria castrar-lo per a aplacar-li les ànsies, vaig veure la llum: ve’t aquí un remei per als exiliats. Millorarà la vida dels assessors, que aniran a treballar sense haver d’estar a l’aguait, i la dels mateixos exiliats, els quals, despullats d’instints primaris, podran dedicar el temps a tasques profitoses, sense que se me n’acudeixi cap ara mateix. Parafrasejant el títol d’Horace McCoy, tot i que ell parlés de matar i de cavalls: oi que castren als gats? n

Suscríbete para seguir leyendo