Febrada Trump

Molta gent té la impressió, segons hem pogut captar durant aquestes darreres setmanes, que, amb la pujada de Donald Trump a la seua segona presidència dels Estats Units d’Amèrica, estam entrant en una mena de dimensió desconeguda. Amb Trump l’anarcocapitalisme pot entrar en una fase nova, les conseqüències de la qual difícilment podem analitzar des de la perspectiva del món que coneixem fins avui. L’aliança del que Ianis Varoufakis anomena feudals de la tecnologia i això que jo em qued amb el rètol d’anarcocapitalisme (per dir-ne d’alguna manera) genera una nova situació, difícilment analitzable a partir dels paràmetres de tot allò que surt de la Il·lustració, dels estats del segle XIX i de les democràcies liberals.

Per a una Europa que encara està buscant el seu nord (sense cap brúixola que, de moment, li hagi servit per a trobar-lo), l’arribada de Trump a la presidència americana suposa una mena de febrada, un malson al qual no es troba la forma de fer front...i de tractar-hi (que encara és pitjor). Abans de la presa de possessió com a president, Trump ja havia llançat algunes mostres de la seua clàssica verborrea, que mai no poden deixar ningú del tot indiferent. Havia parlat de recuperar la sobirania sobre el canal de Panamà, amb l’excusa que la Xina hi té posada la grapa amb massa intensitat. Veurem, en els pròxims mesos, com evoluciona aquesta primera amenaça.

La boutade de comprar Grenlàndia havia generat unes reaccions més plurals del que s’ha manifestat, a través de la comunicació pública, arreu d’Europa. Perquè, efectivament, Grenlàndia és de sobirania danesa (encara), però compta amb una àmplia autonomia (govern i parlament propi, per exemple), i els seus dirigents tenen un horitzó final per al seu país, que és la independència. Si més no, la branca política majoritària a la gran illa àrtica. Per a la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, la proposta de Trump era tan absolutament estrafolària que ni tan sols mereixia cap comentari. Però no tots els grenlandesos ho veien igual: alguns hi varen veure l’oportunitat d’esdevenir formalment independents, encara que fos sota el paraigua d’Amèrica. I una part d’aquests no trobaven això pitjor que la situació actual de l’illa.

A la possible annexió del Canadà, els dirigents canadencs varen parlar de donar suport a moviments independentistes a llocs com Califòrnia o Texas, donant a entendre que es podia acabar produint un totum revolutum (que, entenguem-nos, avui ningú no considera viable ni possible). Però bé, es tractava de fer bullir l’olla, com se sol dir col·loquialment.

La presa de possessió del nou president dels Estats Units d’Amèrica ha confirmat tots els indicis que havien anat apareixent des de les passades eleccions. Així, hem trobat que els líders d’altres països que han assistit a la presa de possessió no han estat, com solia ocórrer, els presidents o primers ministres dels aliats d’arreu. No hi havia ni Macron, ni Scholz, ni tan sols el primer ministre britànic. Sí que hi eren, en canvi, Girogia Meloni, Viktor Órban (d’Hongria) o Javier Milei (de l’Argentina). No hi havia l’actual president del Brasil (progressista), però hi havia l’anterior (de la corda de Trump). En definitiva: no hi ha hagut una presència de mandataris de països aliats, independentment del seu color polític, sinó una mena de selecció d’una internacional ultradretana (que a Europa o a l’Amèrica Llatina actua com a autèntica ultradreta, però que als Estats Units es vesteix d’anarcocapitalisme: amb tota una retòrica sobre la llibertat, l’estat mínim, la iniciativa individual i totes aquestes històries).

Així mateix, el discurs de Trump ha contrastat amb els anteriors de tots els presidents americans, en les seues preses de possessió. A la presa de possessió del president dels Estats Units, la pràctica de dos segles llargs diu que hom ha d’apel·lar a la unitat de la nació per damunt dels colors polítics (fins i tot a l’amistat, i a d’altres coses similars), que hom ha de fer un elogi del president sortint (sigui del teu partit o del partit rival), i que ha de cridar la gent a treballar tots junts, reconeixent que serà igual el president dels que l’han votat que el dels que no ho han fet.

En el seu discurs, Trump s’ha carregat tota aquesta manera de fer de dos segles i escaig de democràcia americana. No ha apel·lat a cap tipus d’unitat amb els que voten diferent del seu partit, no només no ha elogiat el president sortint, G. Biden, sinó que s’ha referit a l’anterior administració amb qualificatius com ara el de “traïdors”, no ha tengut ni una paraula per als que no l’han votat, i no ha dit en cap moment que pensa votar per a tothom. De moment, per aquí han anat les paraules. De mica en mica, anirem veient per on van els fets.

Suscríbete para seguir leyendo