Opinión | Per començar

Viure a Eivissa city

Ben aviat farà un any de l’inici de la meua experiència vilera, des que em vaig mudar de Jesús a Eivissa city, i encara que paregui absurd per la poca distància que separa un punt de l’altre, els canvis són evidents. Més enllà de la millora de la qualitat de vida per poder anar a la feina caminant i per no haver d’agafar gaire el cotxe (tant de bo poder alliberar-me d’aquest trasto), reconec que sempre m’ha costat entendre a qui busca allunyar-se de les ciutats, de la seua agitació. Ho sé, dir que residir a Vila implica un ritme de vida frenètic seria una total exageració o una mentida, però és que de vegades fins i tot puc enyorar el salvatgisme que implicava passar part de la setmana al Barri Gòtic de Barcelona durant el meu any de postgrau. Que sortia al carrer i hi havia una allau total de turistes i estudiants? O algun veí peculiar en qui Eloy de la Iglesia s’hauria fitxat per fer la seua pròxima pel·lícula? Idò cap problema. Segurament la meua breu experiència a Barna (nou mesos, aproximadament) em permet parlar amb frivolitat. Hi havia veïns d’escala (o de carrer) que anaven molt cremats per la gentrificació, la manca de civisme, la inseguretat. En definitiva, per viure a un barri que, com bona part de Ciutat Vella, no està pensat per als seus residents. Cert, però reconec que aquell any vaig dir-me a mi mateix que mola bastant ser una rata urbanita. L’any passat, un amic de la família ens ensenyava el seu pis a Madrid. Està perfectament insonoritzat i per demostrar-ho va obrir el seu balcó. Aquella remor era genial. Ell en aquell moment va respirar profundament, amb plaer. L’entenia. La poeta i actriu catalana Juana Dolores va explicar en una entrevista que, quan anava a l’institut, va pensar que la llibertat era estar plantada a Plaça Catalunya rodejada de coloms, de ritme, de velocitat. Almanco això va sentir un dia que passejava per allà. Ara ja no visc prop del Mercat de Santa Caterina, ni he d’esquivar barricades els dies calents a Via Laietana després de les classes a la UB, però sempre m’ha encantat Vila. Pens, com el poeta Toni Roca, que Puig des Molins és com Beverly Hills.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents